Un temps jo era un ocell dins el no res
i tenia ales que no servien per res;
volava entre núvols
que no sabien res de la pluja
i solcava terres que no eren enlloc.
Un cor inert movia la meva sang
dins un buit, dins un temps sense història.
Ara que sóc un home de carn i ossos
un déu rar em fa viure un calvari.
Amb mil cordes em porta lligat;
és un monstre, és un batec
dins un ou mil·lenari.
El seu nom és...
Tabul Bosh
Avui,
al lloc on vaig quan em sento poeta,
les
estrelles han vingut a muntar una fira.
Us en faré
un assaig del que jo sentia
allà,
esmaperdut, enmig de ses llumetes.
N’eren
de tots colors: silents i cridaneres
dòcils
i extravagants, dures i consentides
de
lluny i del terrós, joves i envellides,
algunes
elegants i d’altres barroeres.
I jo
he volgut dir a les més inspirades
que, d’un
poema excels, d’una bella factura,
—que
per mi fos escrit— em dessin estructura,
me’n mostressin
el quid que em daria la fama.
Elles
se me n’han rigut, m’han dit que, ser poeta
jo ho
havia escollit, i jo en tenia culpa.
“Si vols
ser conegut ja has ben errat la ruta;
oblida’t
de l’encís que pot tenir un poema,
sigues
pràctic, carall, deixa enrere les penes
o
ningú et llegirà, escriu alguna història
que la
gent guardarà en un pen de memòria
però
que tingui molts baits: escriu una novel·la!