Separació
Sovint el veus, dins el fogall dels dies.
El poema que mai no has acabat.
No sabeu què dir-vos, feres esquives.
Us mireu als ulls, dos mons ignorats.
Et fa retrets de mal pagat; et diu:
desfet em tens, mal ajustat, sens peces,
em not perdut, el pensament esquiu;
em tens com un pardal entre unes reixes.
Em sap greu, li dius, jo ja voldria...
Amb ton llapis el sacseges, l’animes.
Respires, o potser has traspassat?
De sobte, refet, et mira i et diu:
És millor, Tabul, que ho deixis estar:
No ets el meu mar, ni jo el teu riu.
