En sos camins vaig saber aquella olor
dilluns, 26 de setembre del 2016
.jpg)
La casa d'un poeta
Que la Poesia té molts portals.
Que n'hem passats molts,
potser d'esquitllentes,
i que en som ostatges o convidats,
dels seus versos malvats
de mirada lluenta.
La casa d'un poeta,
en lloc de teulada,
és feta de llunys.
És una casa petita
però té una esfera completa.
Escrits a l'escalf d'una llum incerta
els mots tenen una vida secreta!
Orgasme
Us unteu amb la seva pell d'oli i d'espècia,
les emmotlleu amb els dits, les fenyeu, com un pa.
Si us presenten la plata de llurs pits
de fruites estiuenques, embogiu
i penetreu i travesseu les pluges i els camins
enfangats del desig que us alimenta.
I remugueu, feliços, el llarg banquet.
Rugiu al laberint, busqueu l'alquímia
de l'esperma i la foguerada.
I se us empassen, a glopades,
i us dissoleu en una seva pell
que és una terra en flames!
i penetreu i travesseu les pluges i els camins
diumenge, 25 de setembre del 2016
26 de setembre 2016
Dinar amb els amics a Viladrau. Conill amb xocolata. Viladrau té aquell aire de vida molt lligada a la natura encara que passegis per una carretera acabada d'asfaltar. Té aire de bosc, sentor de xemeneia on les castanyes han espetegat durant molts anys entre rialles i cançons de tardor. La vila avui era carrers mullats per una pluja calmada, era anunci de freds hivernals, era un ressò llunyà de bosc que mai no s'apaga, perquè, abans que el poble, hi havia els camins secrets de la natura, els arbres que saben totes les històries, relats que encara busquen qui els expliqui, ni que siguin els núvols reflectits en els bassals, les ombres dels gats dalt les teulades o el salt de les llebres quan fugen dels homes que les encalcen. Un dinar esplèndid amb els amics, a Viladrau, vila que ho és també de les amistats de sempre, dels amics i les amigues al voltant d'una taula, enmig d'un bosc ple de contes i de vida. Que aprofiti!
dissabte, 24 de setembre del 2016
25 de setembre 2016
Carrers sota la pluja. Sempre plou sobre mullat. Alep sota les bombes. Sempre, a sota, hi ha els dèbils, els innocents. Per als de dalt, els poderosos, els de sota no compten, són on es mereixen ser, estan predestinats a ser carn de canó, no són res comparat amb ells, que tenen un cor d'acer, una ment de cabdill i una força de metralla. Per als poderosos només hi ha un enemic, que és la seva por a perdre el poder, la por a caure, el pànic a anar a raure amb els de sota. Quant durarà tot això? Quina és la xifra de morts que els poderosos necessiten per vèncer el seu enemic, quanta sang innocent els cal per ofegar la seva por?
divendres, 23 de setembre del 2016
24 de setembre 2016
M'he aixecat de manera sorprenent com cada dia. Sempre espero que es produeixi algun canvi que no arriba mai. Sempre som allà mateix i amb el mateix nom i llinatges. Sempre veig la mateixa finestra per on no m'he pogut escapar, em rento la cara amb l'aigua que no m'ha portat a cap mar, em poso les sabatilles del meu número de tota la meva vida. Res no ha canviat, per tant. I tanmateix m'he despertat i m'he llevat. Li deu passar el mateix a un animal qualsevol que viu a qualsevol zoo? Li deu passar el mateix al president de Rússia, posem per cas, o al de la comunitat de veïns del nostre bloc? Per cert, un dia hauré de parlar del veí de dalt, aquest home que ens embruta tots els dies el balcó llençant-hi la brossa que treu de la gàbia d'un lloro que té i amb el qual parla; hauré de parlar d'aquest home dels sorolls misterosos que executa cada dia amb una regularitat espasmòdica, de mètode implacable; d'aquest home solitari que a vegades plora davant el seu lloro, a qui sembla estimar amb bogeria... Li deu passar al lloro del veí això que ens passa a tots, el president d'un immens país inclòs, que cada dia ens llevem amb la sensació que res no canvia des de fa milions i milions d'anys, potser des que els dinosaures van xocar contra la Terra i la van deixar feta una porqueria?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)