El llibre

#Antoni Taltavull

Tot o res

Neix al matí, mor a la nit, i sempre.

És la carn i l'esperit, sense embuts.

Bocana del vell port de casa teva.

Mana amb dit inerme, és molt cabut.

És la negror dins una llum que encega,

és copa plena de buidor i delit.

Esborra roig a la sang i la crema.

Zeros i lletres al quadern, escriu.

Nit i dia, viatger, no s'atura.

El temps teixeix amb un fil sense fi.

Cap pas no vol seguir ni fets augura.

Ningú no és seu, tot el que és, morí.

Si escau, tot o res, fa plorar o riure.

Altra cosa no és, sinó el viure!

Dies

"Cada dia és el dia que és" (F. Pessoa)

El vers fet avui quan sigui demà 

ja no rimarà: serà un altre dia.

I tu, què faràs, home inacabat

com un vers sobrer que amb mot ja no lliga? 

Aquesta partida, qui la guanyarà,

el rei o la dama, prosa o poesia?

Les fitxes et posa damunt el tauler

l'obscur jugador que sempre fa via!

I què hi escriuràs en el teu quadern,

i com rimaràs el pas d'aquests dies?

Per on saltaràs la tanca del temps?

Que, per molt que corris a fer versos nous,

-encara que rimin, potser una mica-

mai no romandran, ni arada ni bous!

Agorazein

          Agorazein vol dir anar a la plaça per veure què es diu i, per tant, parlar, comprar, vendre i veure's amb els amics; però també significa sortir de casa sense una idea precisa, gandulejar al sol a l'espera que arribi l'hora del dinar; en altres paraules intalliarsi com es diu entre els italians, és a dir, retardar-se fins a formar part integrant d'un magma humà fet de gestos, mirades i sorolls. Agorazonta en particular és el participi del verb i descriu la manera de caminar d'aquell que practica l'agorazein: l'avançar lent amb les mans darrere de l'esquena i seguint un recorregut gairebé mai rectilini. L'estranger que per raons de treball o de turisme es trobés de pas per un poble grec, ja fos Corint  o Pozzuoli es quedaria molt sorprès en veure un grup tan nombrós de ciutadans caminant amunt i avall pel carrer, aturant-se cada tres passos, discutint en veu alta i tornant a caminar per tornar-se a parar de nou. Això el duria a creure que havia arribat un dia especial de festa, quan en realitat estaria assistint a una escena normal d'agorazein. Doncs bé, la filosofia grega deu molt a aquest costum peripatètic dels meridionals.

        "Estimat Fedre", diu Sócrates, "on vas i d'on véns?" 

     "Era amb Lisies, el fill de Cèfal, Sòcrates" respon Fedre "i ara me'n vaig de passeig fora de la muralla. Així, per consell del nostre comú amic Acumen faré una volta a l'aire lliure perquè, diu, enforteix més que passejar davall dels pòrtics". 

      Així comença un dels més bells diàlegs de Plató, Fedre. La veritat és que aquests atenencs no feien res de productiu: passejaven, conversaven, es preguntaven què era el Bé i el Mal; però, de treballar, de construir alguna cosa pràctica que es pogués vendre o usar ni tan sols en parlaven.

[Luciano de Crescenzo, Història de la filosofia grega]

No

No sabia de paraules, 

sinó de trinxeres.

No s'amagava de revolucions,

sinó de les granades incendiàries

de les busques del rellotge.

No feia sexe a l'engròs, sinó al detall. 

No es furgava el nas per pensar en titis, 

sinó per crear una filosofia-religió 

d'alliberament nasal. 

No creia ésser un poeta, 

sinó un versòfag. 

No somniava a volar, 

sinó a fer tombarelles. 

No escrivia catifes de palau, 

sinó renecs de pedra!

Catatímia

Pel badall de mil portes delerós guaitaria,

per veure si veuria allò més amagat;

en el vent hostatjat, la falda bufaria

a les dones boniques del tot el veïnat.

Belles flors creuaria, latents i remoroses,

tastaria les roses, la dolçor de la fel;

no en trauria cap guany, sols poemes, i proses,

gruaria empaitar papallones al cel.

Esclafits i embats el cor m'enfortirien,

atzavara rosada, olivera, olivó,

algun crostó diví, afamat tastaria.

Pel tirany de mil nits estels encalçaria,

mars curulles de cel, i terres en saó:

catatímia tenc, i me'n faig poesia!

Tabul Bosh