Ahir vaig passar davant una floristeria molt gran, jo crec que la més gran, de Barcelona. Com sempre que es dona aquesta circumstància, em sento per una banda satisfet, i per l’altra enganyat. Explicaré el perquè, si puc. A mi m’agraden les plantes i les flors, podríem dir que gaudeixo bastant contemplant-les, que les considero en molts casos obres d’art de la natura, que en valoro la seva bellesa i perfecció i que, si pogués, viuria envoltat de quantes més milor d’aquestes meravelloses criatures, convençut com estic que són una font preciosa i inesgotable de benestar, uns espirituals radiadors de plaer estètic i, m’atreviria a dir, de felicitat. Per això, quan passo davant aquesta gran floristeria de Barcelona sempre alenteixo el pas i moltes vegades m’hi aturo llargues estones per contemplar el petit paradís de flors i plantes que atresora. I en aquests moments, em sento com un nen petit que intueix, en els ulls de la seva mare, l’espurna que li transmet la vida. Poètic, però cert: les flors i les plantes m’atrauen molt, no ho puc evitar.
Ara ve la part negativa que abans he anunciat. Per què em sento enganyat, quan passo davant la més gran floristeria de la ciutat? Imagineu que en comptes de plantes i flors, allí s’hi exposessin quadres, pintures considerades veritables obres d’art. Imagineu, també, que jo un dia hi entro i n’adquireixo alguns, d’aquests quadres, perquè m’agraden molt i els vull tenir a casa per tal de poder-los gaudir, de poder contemplar-los sense necessitat de sortir de casa, tots els dies, que formin una part important de casa meva i de la meva vida. Si faig això, si m’emporto un parell, posem per cas, d’aquelles obres d’art, el més normal és que aquestes obres d’art m’acompanyin, a partir de llavors, fins que jo decideixi, fins que vulgui, que pot ser per sempre, o per un període més curt que, en tot cas, jo em marcaré. Però com sabeu, en aquella floristeria, i en general a totes les floristeries no hi venen pintures, no hi venen peces d’art. En les floristeries hi venen plantes i flors. I quan n’adquireixes algunes, d’aquestes obres d’art vives, i te les emportes a casa, esperant gaudir de la seva bellesa tots els dies que et vinguin de gust, què passa? Doncs que descobreixes, amb gran tristesa, que aquelles obres d’art florals, passat un cert temps després d’haver entrat a casa teva, se’t marceixen, llangueixen com preses d’una estranya malaltia i, al cap de poc temps, esdevenen una ombra, una broma de mal gust. Per açò, quan passo per davant aquella gran floristeria sento aquesta gran decepció per no poder-me’n endur ni que sigui un tros a casa nostra. I, a més, penso si no serà que, a les plantes i les flors d’aquella floristeria els subministren alguna mena de producte que les manté tan belles. Tan belles només mentre són allí. Però, ai las, quan entren als balcons de les nostres cases, no responen a les nostres expectatives. Existeix el dopatge en el món floral?
