divendres, 24 de març del 2017

RÈQUIEM




Hem  perdut quatre mots d'un bell poema,
dos-cents mots hem perdut d'una novel·la.

Quan passaven per un pont,
i tenien una rima,
quan travessaven un mar;
i buscaven una vida.

Hem perdut tota una estrofa,
 la foscúria s'ha engolit
aquell full tan ple d'històries.

Quan passaven per un pont
i tenien una rima,
quan travessaven un mar
i buscaven una vida.

Fins quan, aquesta ignomínia...?



Antoni Taltavull

dimecres, 22 de març del 2017

ENCÀRREC




Ja quan passis per davant aquella botiga
compra'm un vers per aquesta primavera,
que tingui mots vius, que m'abrigui de la pluja
i de la fresca, i que em faci companyia
en els moments de mala lluna.

Si pot ser, que sigui reversible, que rimi
amb els misteris de la vida,
amb les quimeres, amb els referèndums;
o, simplement, sense filar tan prim,
amb els petits moments de cada dia.

Compra'm també un xic de lleugeresa
i, si els queden respostes, compra'n les millors;
d'aquelles cultivades en antics proverbis,
d'aquelles nascudes de llavors de raó;
i que siguin fresques, no vulguis gat per llebre!

I no t'oblidis de demanar un impossible,
que sigui ben gran, que ens duri una vida;
nosaltres ja en farem bocins, vers i possibles.
Que et facin una nota: voldria saber
que no t'hauràs deixat res de la meva llista!



AntoniTaltavull





divendres, 17 de març del 2017

Correspondències




Tovalloles humides fan un munt
de colors i d'olors, com una vida,
manyoc de lluites i hores rentades,
de sabons que s'han perdut, de xampús
equivocats, de cremes esbravades.
El plasma negre del televisor
és un somni apagat, sang coagulada;
la palmera mig morta del balcó
és l'agonia d'un infant dins una barca.
Uns manobres criden tot el matí,
excaven i escriuen l'índex d'una casa.




AntoniTaltavull



dijous, 9 de març del 2017

LA TRIA




Pedra, digues, ets home o ets dona?
Silenci.
Arbre, a qui estimes, al tronc
o a la branca?
Ventada.
I tu, persona, per qui moriries?
per l'estimat?
per l'estimada?
Jo, per ningú;
la vida, i res més, em farà la tria!




divendres, 17 de febrer del 2017

La floristeria


Ahir vaig passar davant una floristeria molt gran, jo crec que la més gran, de Barcelona. Com sempre que es dona aquesta circumstància, em sento per una banda satisfet, i per l’altra enganyat. Explicaré el perquè, si puc. A mi m’agraden les plantes i les flors, podríem dir que gaudeixo bastant contemplant-les, que les considero en molts casos obres d’art de la natura, que en valoro la seva bellesa i perfecció i que, si pogués, viuria envoltat de quantes més milor d’aquestes meravelloses criatures, convençut com estic que són una font preciosa i inesgotable de benestar, uns espirituals radiadors de plaer estètic i, m’atreviria a dir, de felicitat. Per això, quan passo davant aquesta gran floristeria de Barcelona sempre alenteixo el pas i moltes vegades m’hi aturo llargues estones per contemplar el petit paradís de flors i plantes que atresora. I en aquests moments, em sento com un nen petit que intueix, en els ulls de la seva mare, l’espurna que li transmet la vida. Poètic, però cert: les flors i les plantes m’atrauen molt, no ho puc evitar.


       Ara ve la part negativa que abans he anunciat. Per què em sento enganyat, quan passo davant la més gran floristeria de la ciutat? Imagineu que en comptes de plantes i flors, allí s’hi exposessin quadres, pintures considerades veritables obres d’art. Imagineu, també, que jo un dia hi entro i n’adquireixo alguns, d’aquests quadres, perquè m’agraden molt i els vull tenir a casa per tal de poder-los gaudir, de poder contemplar-los sense necessitat de sortir de casa, tots els dies, que formin una part important de casa meva i de la meva vida. Si faig això, si m’emporto un parell, posem per cas, d’aquelles obres d’art, el més normal és que aquestes obres d’art m’acompanyin, a partir de llavors, fins que jo decideixi, fins que vulgui, que pot ser per sempre, o per un període més curt que, en tot cas, jo em marcaré. Però com sabeu, en aquella floristeria, i en general a totes les floristeries no hi venen pintures, no hi venen peces d’art. En les floristeries hi venen plantes i flors. I quan n’adquireixes algunes, d’aquestes obres d’art vives, i te les emportes a casa, esperant gaudir de la seva bellesa tots els dies que et vinguin de gust, què passa? Doncs que descobreixes, amb gran tristesa, que aquelles obres d’art florals, passat un cert temps després d’haver entrat a casa teva, se’t marceixen, llangueixen com preses d’una estranya malaltia i, al cap de poc temps, esdevenen una ombra, una broma de mal gust. Per açò, quan passo per davant aquella gran floristeria sento aquesta gran decepció per no poder-me’n endur ni que sigui un tros a casa nostra. I, a més, penso si no serà que, a les plantes i les flors d’aquella floristeria els subministren alguna mena de producte que les manté tan belles. Tan belles només mentre són allí. Però, ai las, quan entren als balcons de les nostres cases, no responen a les nostres expectatives. Existeix el dopatge en el món floral?

dilluns, 9 de gener del 2017

Zuric





  1. Aquest és el primer de tants dies i el darrer de tants altres. He seguit reescrivint fragments revisats de "De cul de bòtil". Aquesta va ser la meva novel·la iniciàtica, que vaig escriure fa més de trenta anys. Record que bona part la vaig posar damunt paper assegut en una taula del primer pis del cafè Zuric, a la plaça Catalunya. Allà van veure la llum n'Acaci i en Feitzar. Va ser entre cafè i cafè en el mític local barceloní que sa plaça des Born de Ciutadella es va fondre i va enxampar un aspirant a escriptor, que s'ofegava així en una mar de lletres i de paraules, en un delubí filosòfico-poètic que el portaria cap a les interminable planes del Gran Llibre. Allí n'Acaci es lleparia ses ferides de guerra, d'una guerra que havia devastat un home en tots i cada un dels seus fronts. Allí n'Acaci ploraria per la incapacitat de conservar el seu gran amor i es preguntaria tots els perquès possibles i també els que no poden ser formulats. 

Hores

  Hores     Hi ha hores que   són com els trens, que travessen unes terres ermes, que s’endinsen en boscos carregats de   paraul...