El Gran Llac

     

        Avui dematí els carrers estaven mullats encara, després de l'aiguat que ha descarregat aquesta matinada damunt la ciutat, quan he sortit un dia més a comprar quatre foteses al súper -quin costum més estrany i tanmateix reiteratiu fins a fregar la paranoia, aquest d'anar a comprar! Algú ho hauria d'estudiar a fons, açò, però no seré jo, que sempre estic enfeinat en acomplir amb els meus costums, siguin o no paranoics; a més del costum d'anar a comprar cada matí i d'escriure que tots els matins vaig a comprar al súper, en tenc d'altres, que en un altre moment explicaré. La banyadura dels carrers m'ha fet pensar en la meua infantesa, quan encara no sortia al carrer a contemplar la vida del barri amb excuses barates, com aquesta d'anar a comprar, encara que creïbles al cent per cent, si no, no serien tan barates. A la meua infantesa eren constants les tempestes amb trons i llamps com la que ha caigut aquesta nit a Barcelona, ma mare resant "Santa Bàrbara va pel camp tota vestida de blanc", era un clàssic, com també ho era sortir a trepitjar basses quan havia deixat de ploure; amb botes de goma, i amb tota la imaginació que podies arreplegar; llavors els bassals eren llacs plens de bitxos, i els bitxos eren monstres i els monstres eren missions i les missions eren força descomunal i la força descomunal era poder i el poder era el Bé contra el Mal, i aquest enfrontament exigia sacrificis, martiris, ideals, transformació, retorn, fugida, misèria, glòria, caiguda, aixecament, ferides, mort. I tot aquest cartipàs d'abrandaments emocionals acabava en paper mullat quan era hora d'obrir una altra vegada la porta de la realitat, situada al nombre 31 del meu carrer, el de Sant Pere d'Alcántara de Ciutadella de Menorca. Aquí no hi ha bassals, hi ha la dona que passeja el gos, els obrers que construeixen cases, el noi de la bicicleta que envaeix la vorera, les taules de la cafeteria i les cadires de la cafeteria i tota la gent que s'hi està; hi ha els autobusos que passen rabents, com aquells monstres que em perseguien en el Gran Llac de la meua infantesa.

Caques amb visat

   Avui he tornat a baixar a comprar, res, quatre cosetes, com sempre faig darrerament, però aquesta vegada he anat a un altre establiment que és una mica lluny de casa, així que m'ha donat més temps de copsar la vida del barri. En passar davant de l'oficina bancària he pogut veure l'esquena d'una dona que teclejava en el terminal del caixer automàtic que hi ha al carrer; una llarga cabellera morena, uns pantis negres que marcaven camins i dreceres a qualsevol esguard humà, per poc que tingués intenció de caminar cap a indrets anatòmics coneguts a bastament perquè la ment els té ben cartografiats, com un gat hi té els amagatalls íntims de la gata, en època de zel; en girar-se, la dona ha estripat un full de paper que li acabava d'escopir la màquina i ha llençat tots els bocins al terra; a càmera lenta hauria estat molt bonic de contemplar, aquesta caiguda de milers de bocins de paper blanc sobre les rajoles grises de la vorera, un a un, fent una trajectòria  comparable a les fulles de la tardor caient dels arbres, o als paperets d'un confeti efervescent enmig d'una festa; però la caiguda ha estat molt ràpida, sense filtres ni trucs fílmics, i tots els paperets no han trigat ni un segon a embrutar tot els voltants, com una nevada extempòrania, com el vòmit irreprimible sobre l'immaculat vestit, com una cagada de gos amb visat indefinit per entrar a qualsevol país o vorera; m'hauria agradat molt que la dona dels pantis, en girar-se per marxar del caixer, hagués llenegat i, ai las!, s'hagués fotut una trompada enmig de tota la paperada que acabava de tirar!

                                                               

                                                      😂😂😂

El preu dels esquelets

      He baixat a comprar quatre coses al súper i m'ha agradat perquè el carrer a aquests hores és un paisatge agradable i fins i tot pot arribar a ser encisador, com una pel·lícula amb tres dimensions en la qual tu participes activament, juntament amb un nombre considerable i variat de personatges. He vist per exemple una dona guapíssima vestida d'escombriaire, un senyor en cadira de rodes que portava un casc, i la cadira m'ha semblat quasi futurista, un últim model segurament en el món d'aquests artefactes cada vegada més presents i abundants en les voreres de la ciutat; he vist -i això sí que m'ha agradat molt- maneres de caminar que m'han fet pensar que hi ha esquelets que saben moure's amb molta gràcia, tot passejant els seus cossos, com si permanentment els marquessin uns ritmes que no són a l'abast de qualsevol. M'ha captivat sobretot un cos del gènere femení que -he pensat- devia ser mogut per una ossada d'allò més gràcil, una pura obra d'art ambulant esquelètica que -llàstima- m'he hagut de conformar a contemplar dins el seu embolcall de carn i de teixits, més exposat sobretot el de teixits, tot i que el de material orgànic déu-n’hi-do, quant n'era, de visible! Estava  compost, concretament, de  dues cuixes, llargues i daurades a causa d'una suposada exposició al sol o ves a saber si a rajos comprats al detall en alguns d'aquestes ruscos on el sol no hi entra mai, però sí el déu diner, que tot ho pot, fins i tot posar morena la pell més pàl·lida, en tots els seus panys i enfonys, dues parts molt generosa de dues natges -l'ama del fantàstic esquelet vestia de cintura cap a vall, a més de les sabates, uns pantalonets curts molt curts, d'aquells que l'etiqueta on diu la composició de la tela, si es pot rentar a màquina o no, etcètera, té més tela que el propi pantaló-, a més d'una zona gens menyspreable d'esquena i de ventre -amb melic inclòs- a causa que la samarreta que les deuria de tapar havia dimitit d'aquestes funcions i s'havia enretirat fins gairebé el naixement dels pits, els quals es podien molt més que intuir, ja que guaitaven per baix i per dalt, més per aquest cantó, que sol ser per on prefereixen guaitar, des de temps immemorials, els pits les dones. També he vist que l'obra d'aquí davant promoguda per uns xinesos no hi ha manera que avanci, han fet un nyap considerable, deixant la façana d'una casa molt antiga, tal com estava i construint al darrere uns pisos que deuran ser capses de mistos que, quan d'aquí a cent anys els acabin, molt més tard que la Basílica de la Sagrada Família, tingueu per segur que vendran a preu d'or o del que cotitzi més al segle XXII, potser a preu d'esquelet com el de la dona que m'ha meravellat quan he sortit aquest matí a comprar les quatre coses al súper, on també he vist una dona que, vestida amb l'uniforme de la cadena de supermercats per on treballa, és un regal per la vista. I no vull pensar en el seu esquelet!

Tannka 26

Els pollancres amanyaguen

la nuesa d'aquests núvols

impúdics, virginals;

i aquests versos verdencs,

humanals.

Tabul Bosh

Tannka 24

Què em venen a dir les vinjolites?

Amb quin foc, amb quina 

gramàtica?

Res no sabran:

elles són l'interrogant.

Tabul Bosh

Orgia

Descluques els ulls, i encens una flama
que fogueja en l'origen del Cant;
navegues pels mars de la Grècia llunyana
travesses terres que Roma mudà.

Bades els llavis, i evoques la crida
-guirigall de diables i àngels ensems-;
tens el poder i els regales la vida
i ells donen ales al teu pensament.

Estens les ales, i creues contrades;
al tou d'una idea, hi sents un gemec;
amb agulla i fil li sargeixes ferides
d'on sagnen desig, voluntat i seny.

És aquesta sang, que t'empina 
 les paraules que et donen plaer.
Obres els ulls, la boca i les ales;
dins les voltes del temple,
comença una orgia!

Tannka 22

La pell de la muntanya

que el sol amanyaga

és la teva pell

que el meu desig inflama

d'un agost inclement.

Tabul Bosh