DOLOR

Quina forma té el dolor?

És quadrada o circular?

Discontinua o lineal?

Com dibuixo el dolor?

Si l'esquena em fa mal

Quin color té aquest dolor?

És gris, és negre o és blanc?

De què es pinta el dolor?

El dibuixo dins un marc?

És abstracte o real?

De quin art és el dolor?

Concepte

He provat el concepte vers

Posant-lo en remull dins una ribella 

He remenat la barreja fins que ha fet escumera, primer,

I després ha absorbit el meu braç que ha esdevingut 

Una barca enmig d'una tempesta

El concepte vers s'hi ha muntat i ha començat a remar

Entre esbufecs

Allà l'he deixat, remuntant les onades

Ara estic aprenent a viure amb el que ens queda, 

Al meu cos i a la meva vida de poeta experimental.

Ataltavull

Poemes ajornats

COSSOL

Doneu-vos suport, consol, fonament,

aculeu els dubtes, la por, la ira,

poseu-hi estels, en la vostra ment,

certesa, ferment, prestigi i estima

Doneu-vos treball, feinada i enginy,

mateu la rapinya, la fam, les penes,

poseu-hi fanals, al vostre carrer,

arbres i asfalt, cadires i voreres

Doneu-vos el premi més matiner,

el d'estar desperts quan neix un nou dia!

Ximple proesa

Escric poemes mentre faig altres ximpleries.

Per ara no he aconseguit aixecar la veu

més enllà de les cantonades de la meva taula.

A la tele surten dones nues

i també les seves tetes rimen amb la 

meva taula i són com ella estrictament planes.

També escolto mentre em despullo que Déu 

fa tantes ximpleries com les fembres que corren

al so del seu borrissol i la seva xaiesa.

Espremo sucs a la meva taula i els ruixo

amb unes estadístiques acceptables que crec

manipulades per delicades espècies de ximpleria,

d'aquelles que mereixen un solo de bateria,

un retruny de fluïdesa poètica sense baixes passions,

sobre els meus poemes de sobretaula.

I xuclo les miques de les mines dels llapis

amb què escric.

I les margalides, ara esfèriques, de les dones 

que lluen tanta poesia despullada.

I me'n ric, de la meva ximple proesa.

AntoniTaltavull

Amor

Acull els fills de les meves mans, Amor,

que aprenguin, una per una, tes ensenyances.

Que coneguin cada estança, cada racó

de la terra on vius i de ses mudances.

Deixa'ls enfilar-se als arbres, solcar les valls,
grimpar pels seus camins, pels seus senderis.

Que saltin als seus horts, als seus marjals;

que tastin els seus fruits,  els seus tiberis.

Que beguin, amb delectança, els seus vins,

que es gronxin en les dolçors d'una festa

o es perdin en el laberint dels seus jardins.

I quan marxin, del pistil infinit,
deixa’ls-en un tast d'olor de conquesta,
deu guerrers joves ungits, oh, divins!

Antoni Taltavull

PÀTRIA

 

PÀTRIA

Que esborradissa és la democràcia

per als consuetes d'aquesta Espanya!

El seu celatge fa basarda

i sa justícia és ben estranya!

Cap a la dreta Ella s'embranca 

i l'esquena dona a la gentada.

És un arbre podrit, de l'arrel a la capçada,

És cega, sí, però clissa qui li paga.

Que esbraveïda és la democràcia

d'aquesta Espanya pia, orada,

que té una justícia segrestada!

Que  empobrida és la democràcia

d'aquesta Espanya fermada

amb grillons d'una Pàtria reaccionària!

Els vint-i-quatre de la ivermectina

Els vint-i-quatre de la ivermectina

se les hauran amb el Covid-dinou.

Amb llicència per frenar-li la vida

L'arma duran amagada en el brou.

El traïdor, el mortífer patògen,

com un gat vell, astut, se'ls hi ha colat;

 monstre cruel,  amb un enemic endògen

s'enfrontaran amb gran desigualtat.

Fàrmacs com llances, cavallers de pastilla,

Contra el dragó lliuraran un combat;

dura batalla, sens treva, nit i dia,

Els vint-i-quatre de la ivermectina,
són com l’espasa, braç de la humanitat;
aqueus de píndola, guerrers de medicina!

Antoni Taltavull