A UNA PATATA

He sermonejat una patata

que tenia els ulls humits,

li he dit que fregir-la em costa oli,

que m'engreixa les venes,

n'emboteix el trànsit.

I que patatim patatam;

l'he deixada en el rebuig,

la patatona meua,

amb els ulls ben podrits

plorant com una magdalena

cridava:

Que vaig a l'orgànic!

Tabul Bosh

Correspondències

Miro a cada passa la vida que em distreu,

i provo de sentir els ecos d'altres dies.

Veig el borbolleig de les patates fregides,

la llum que fa un enciam, el pes d'un fideu.

En una llesca de pa caic en basses d'oli,

en un munt de farina hi planto clavellines,

i les ruixo amb versos de sonets i sextines.

Tabul Bosh

Catatímia (No som un poeta...)

Jo no som un poeta convencional. Perquè explicar què he volgut dir amb tal o tal altre poema em fa molt respecte. La meva poesia és una poesia de la catatímia, de la pura abstracció d'una realitat psíquica compensatòria. Açò no vol dir, però, que no sàpiga què escric o que cap dels meus hipotètics lectors no sigui capaç d'entendre res del que hi expresso, en els meus versos. Hi ha de tot, supòs. El meu amic Joan, per exemple, sempre em renya,  em diu que no entén ni un borrall de la meua poesia, res de res. Deixant de banda que pugui creure que en Joan és un poc exagerat quan diu açò, l'entenc perfectament, és més, no sé com defensar-me de tal acusació. En absolut. És per aquests entrebancs i d'altres qüestions que no vénen a tomb que dic que no som un poeta a l'ús, jo, perquè davant possibles lectors com el meu amic Joan, em sento indefens, inhabilitat per respondre els seus requeriments.

     Però també hi ha qui m'ha dit que escric una poesia esplèndida, no gaires, tanmateix, i que estaria molt bé que la publiqués i tal. Però jo a aquests escassos casos de lectors que no es dieun Joan i entenen una mica els meus humils poemes els  dic, després de donar-los les gràcies per la seva consideració i amabilitat, que em fa molta vessa haver d'anar a la presentació del suposat llibre i contestar preguntes que em vindrien de gairell i no sabria com respondre. Tot i que recitar els meus poemes m'agrada qui-sap-lo, encara que ho faig bastant malament comparat amb segons qui. 

     Quin desastre de poeta! O no! Perquè el que importa és com ens sentim nosaltres, els poetes inèdits, quan escrivim. I us podem assegurar que és la cosa més fantàstica del món, escriure poesia. Tothom ho hauria de fer. Els metges i els psiquiatres ho haurien de receptar. "Escriviu-me  poesia durant trenta dies i torneu". I si no us hi veieu amb cor, almenys llegiu-me'n, en petites dosis al principi i després a grans dosis, en sobredosis, si voleu, que ningú ha mort, per consumir poesia!

Tabul Bosh

Ponç Pons

Els moixos i jo

Des de ben petit, jo volia ser escriptor. Al pati de ca meua hi vaig ensinistrar un moix perquè  em fes de lector. Però el felí tenia moltes dificultats per entendre els escrits que li presentava i més d'una vegada em vaig endur una esgarrinxada de les que couen. No entenc res, deia, i  llençava el full al femer que teníem al costat. Quan em barallava amb el moix, em ficava dins el galliner. Cavalcava les gallines com si fossin cavalls de Sant Joan. Més d'una vegada me les vaig tenir amb el gall, però. Li cridava consignes revolucionàries que m'havia imaginat quan escrivia. Una altra cosa que feia era dir missa. Tots els dies, al pati de ca meua, feia missa de dotze. Encara que fossin les set del capvespre. Jo mateix feia de capellà. Imitava els salesians del meu col·legi. Un moix em feia d'escolà. No el mateix que em llegia les meves obres literàries, un altre. Em tocava la campana (quan li semblava) i miolava quan jo aixecava el calze, que era una llauna buida de sardines. Sort que jo en sabia el valor autèntic de les coses. I allò ja no era una simple llauna buida. La meua mare em deixava fer. Qualsevol altra m'hauria portat al metge, però estaven per coses més importants, els facultatius, pensava ma mare! A més, jo no feia cap mal a ningú. Com que ma mare no tenia gaire temps per llegir, ja li estava bé que la substituís el moix, en aquella tasca tan compromesa per altra banda. Ella tenia plena confiança en el seu criteri. 

Perquè a jo el que de veritat m'agradava era escriure! Des de molt petit, quan els llapis de can Cintrano eren gairebé més alts que jo!

Antoni Taltavull

Balanç

 

BALANÇ

Estic remugant les preguntes;

fer moure els mots és carregós,

barrino innumerables qüestions

en l'acer de tants assumptes!

Pel marbre llustrat dono voltes

del temple clos del meu cap,

en la fe on estic abnegat

reso oracions que no tenen solta.

És com obrir moltes ostres,

a contra-rellotge, tic-tac!

Posar-los un nom és complicat,

és consagrar manta hòsties!

La teua, la meua, la nostra:

la vida dins els mots, hi rau.

Alguns, la tanquen amb clau,

d’altres, covards, no la mostren.

Les paraules són una nau

on el temps guarda els seus mobles;

dels moments passats, decoracions dissoltes,

vacants estances, dels que vindran.

Tabul Bosh

Poeta maleït

 

POETA MALEÏT

 

Si dorms totes les nits

amb els excessos guardats

en un oblit guaridor.

Si t’espolses la son i baixes del llit

a parlar amb les grues de l’albor

i amb els estels de l’ocàs.

Si puges damunt l’onada

de la utopia i de l’èter, vells amics,

i  t’aireges en la torbonada.

Si pagues hores extres

i sous convinguts

a les muses,

si et bats amb les mentides

amb un verisme divertit. 

Si els vots  de castedat desfàs

i et folles àngels i quimeres

─només de pensament─

seràs un poeta maleït. 

Però la vida té molts dies,

o no en té gaires,

segons l'has comptat. 

Molt millor és viure,

i l'escriure, et vindrà sobrat!

Tabul Bosh

 

 

Lector

A tu, que serem tots quan tot acabi,

que no figures en cap diccionari,

que ets d'una dimensió amagada,

que et vas passar de frenada,

que et vas oblidar d'acudir a la cita,

que tens torçat el punt de mida,

que no tens sang dins les venes,

que ets de Mart o d'un altre planeta.

A tu,  que no n'has entès el prospecte,

d'aquest poema.

Tabul Bosh