Dies

"Cada dia és el dia que és" (F. Pessoa)

El vers d'avui a l'estrofa de demà

ja no hi rimarà: no serà poesia.

I tu, què faràs, home inacabat

amb un temps eixorc que et traurà una vida?

Qui guanyarà, altre cop, el combat,

la fosca o la llum, prosa o poesia?

Així tots els jorns us haureu d'estar,

barallant-vos, inclements, vinga i vinga!

Perquè el temps corre a fer versos nous,

encara que no rimin, ni una mica.

Mai no acabes un dia, ni el poema que vols!

Oh vida!

En sos camins vaig saber aquella olor

de les falgueres en beure a la font,

vaig sentir el cant de la merla quan nia

i de la vespa, quan d'amor moria. 

En els seus rius de sal i de dolçor,

vaig navegar entre fullatges i flors, 

 hi vaig escriure versos sense mida,

que en clamaven l'etern desig, oh vida!

ELLES

La casa d'un poeta

Que la Poesia té molts portals.

Que n'hem passats molts, 

potser d'esquitllentes,

i que en som ostatges o convidats,

dels seus versos malvats

de mirada lluenta.

La casa d'un poeta,

en lloc de teulada,

és feta de llunys.

És una casa petita

però té una esfera completa.

Escrits a l'escalf d'una llum incerta

els mots tenen una vida secreta!

Orgasme

Us unteu amb la seva pell d'oli i d'espècia,

les emmotlleu amb els dits, les fenyeu, com un pa.

Si us presenten la plata de llurs pits

de fruites estiuenques, embogiu
i penetreu i travesseu les pluges i els camins

enfangats del desig que us alimenta.

I remugueu, feliços, el llarg banquet.

Rugiu al laberint, busqueu l'alquímia

de l'esperma i la foguerada.

I se us empassen, a glopades,

i us dissoleu en una seva pell

que és una terra en flames!

26 de setembre 2016

       

            Dinar amb els amics a Viladrau. Conill amb xocolata. Viladrau té aquell aire de vida molt lligada a la natura encara que passegis per una carretera acabada d'asfaltar. Té aire de bosc, sentor de xemeneia on les castanyes han espetegat durant molts anys entre rialles i cançons de tardor. La vila avui era carrers mullats per una pluja calmada, era anunci de freds hivernals, era un ressò llunyà de bosc que mai no s'apaga, perquè, abans que el poble, hi havia els camins secrets de la natura, els arbres que saben totes les històries, relats que encara busquen qui els expliqui, ni que siguin els núvols reflectits en els bassals, les ombres dels gats dalt les teulades o el salt de les llebres quan fugen dels homes que les encalcen. Un dinar esplèndid amb els amics, a Viladrau, vila que ho és també de les amistats de sempre, dels amics i les amigues al voltant d'una taula, enmig d'un bosc ple de contes i de vida. Que aprofiti!

25 de setembre 2016

            Carrers sota la pluja. Sempre plou sobre mullat. Alep sota les bombes. Sempre, a sota, hi ha els dèbils, els innocents. Per als de dalt, els poderosos, els de sota no compten, són on es mereixen ser, estan predestinats a ser carn de canó, no són res comparat amb ells, que tenen un cor d'acer, una ment de cabdill i una força de metralla. Per als poderosos només hi ha un enemic, que és la seva por a perdre el poder, la por a caure, el pànic a anar a raure amb els de sota. Quant durarà tot això?  Quina és la xifra de morts que els poderosos necessiten per vèncer el seu enemic, quanta sang innocent els cal per  ofegar la seva por?