Érem pocs, en una aula bastant petita. Si et posaves a primera fila, el podies tocar estirant un braç. Les seves classes eren sempre amenes i nosaltres, uns alumnes plenament conscients de tenir davant un Mestre de mestres i, per tant, de ser uns privilegiats per poder-lo escoltar.
Jo, particularment, un menorquí que acabava d'entrar a la Facultat, diguem que per la porta de darrera, després d'haver superat un examen d'ingrés per majors de vint-i-cinc anys amb no poques dificultats, jo, dic, segur que devia ser d'entre tots els que l'escoltàvem, el més neòfit, el més precari i, tanmateix, el més esponja de la classe. Ho dic en el sentit de receptivitat, d'estar durant tot el temps que durava la classe, amb les orelles ben obertes i amb les neurones receptives a ple rendiment.
Algú ha dit que se'l podia comparar amb Pompeu Fabra. Jo afegiria que el Mestre que ens ha deixat avui s'ha afegit ja, on sigui, al grup dels grans forjadors de la nostra llengua. Un grup que va fundar Ramón Llull i que s'ha anat fent gran al llarg de la nostra història i que en el segle passat i en l'actual ha acollit Pompeu Fabra, Mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll, Joan Coromines, Joan Solà... I, amb ple dret, Antoni Maria Badia i Margarit.
Vaig ser una esponja privilegiada, Mestre Badia, per poder escoltar-vos durant un curs. I, imaginant que ara us tenc, com en aquelles classes, gairebé a tocar, us dic: "Adéu, Mestre! I saludeu als vostres il·lustres companys, ara que els podreu tocar només allargant el braç!"
