Plou. És la llevantada que ens havien anunciat els homes del temps. Quan t'agafa a casa, la pluja, amb els compromisos amb l'exterior acomplerts o, simplement, ajornats, és agradable. És reconfortant sentir com les gotes cauen sobre els vidres del celobert i produeixen aquell dring, aquella música, sense partitura ni instruments, però tan clàssica. L'aigua i els vidres fan una combinació interessant, sempre. Des d'un punt de vista auditiu, i també visual. El xoc de la pluja contra els vidres em produeix -no sé si només a jo o li passa a més gent- una mena d'emoció en l'oïda perfectament semblant a la que poden produir unes notes musicals. De la mateixa manera, sento una emoció, en aquest cas estètica, en contemplar, entre els reflexos tornassolats dels vidres d'una finestra, un bon ruixat.
