Me l'han mort . Han vingut volant o qui sap si arrossegant-se. Tal vegada els ha duit el vent o han vingut aferrats a la sola de les sabates, com aquells immigrants que es fiquen davall els camions per burlar algunes fronteres. Ella els devia sentir? És probable que sí. Mentre jo estava preocupat pel país, per la poesia i per les reiterades mostres d'horror en l'escena del món i dels sers que l'arrenden a baix preu a la globalització, que rima amb destrucció. Mentre pensava en fotografies de Magritte, on les dones volen cap a terres càlides per trobar-se amb homes-ocell i amb dones-girafa, en la selva crescuda al sol del meu esguard. que mai no deixarà de fecundar-les i fer-les pell on escriure la Història.
Mentre jo feia que la roba es desarrugués i que la mort no pogués agafar cap drecera tot reptant-la amb l'escombreta del vàter impregnada amb un desinfectant blau, mentre separava el bo i el dolent d'una patata i d'una mongeta tendra, mentre remenava en les cendres de la Humanitat a la recerca de les últimes brases, van arribar.
Mentrestant, el meu país petit havia parit una gatada i tots els cadells s'esgarrapaven per xuclar-li la vida. ¿Degueren arribar quan escoltava els preus de la nova temporada de tardor-hivern de la marca Llibertat? ¿O quan m'aixecava revoltat per no tenir un desguàs més eficient en la meva planta de reciclatge? ¿Ho devia saber ella, que se l'anaven a cruspir, fulla a fulla? ¿Devia saber que les seves flors serien violades per la barbàrie d'aquelles criatures sense ànima?
Ho havíem compartit tot. La llum, la terra, l'aire. No sé si t'estimava. Però l'amor no sempre és la millor mesura pet saber la veritat sobre la relació entre dos éssers, entre dues ànimes. Ara ja és massa tard. Adéu. I perdona per no haver-te posat aquell esprai protector contra el pugó, ramell dels diners. meu. Mai no podré oblidar el teu fullam verdíssim i les teves flors color de rosa. La crisi, tot és culpa d'aquesta maleïda crisi!
