Jo no sé escriure amb lletra lligada. I no és perquè a les escoles on vaig anar de petit -es Born, ca's Padres-, no n'ensenyessin. Estic segur que n'ensenyaven, però jo no vaig aconseguir aprendre'n. O, si en vaig aprendre, en algun moment en devia desaprendre. És curiós. Jo no he estat mai molt ràpid, escrivint a mà. Suposo que això deu estar relacionat amb el fet que mai no vaig saber lligar bé, amb prou eficàcia i rapidesa, les lletres. Curiositats de la vida. Quan vaig entrar a la Facultat de Filologia, doncs, vaig tenir un problema: no podia prendre apunts amb les mínimes garanties d'una correcta transcripció d'allò que, massa de veres, recitava el professor o professora de torn. I jo, com que no sabia fer la lletra lligada, no enfilava els signes amb prou prestància per tal que en resultessin paraules intel·ligibles.
A les classes, per tant, no ho passava gaire bé. Per més inri, una vegada, una companya em va demanar que li passés els apunts de l'endemà, ja que ella no podria assistir a una classe, ara no recordo de quina matèria; que era una que era dictada molt ràpid pel professor, segur. Quina feinada, per desxifrar el que jo mateix havia escrit! Per una hora de classe, me n'hi vaig passar quatre o cinc provant de trobar un sentit a uns apunts que ni jo no entenia. Amb aquelles referències, aquella noia em devia esborrar de la seva agenda de proveïdors. Llàstima, perquè no estava malament!
També recordo que, en una altra ocasió, una companya de taula -érem en una aula i sèiem al voltant d'unes taules quadrades-, em va etzibar: "sisplau, no escriguis tan fort, que fas moure la taula!" Pobre de mi!, eren els nervis, que em feien tremolar, a jo i, de retruc, a la taula!
