M'he aixecat a les 7. A la cuina, olles i plats, el fregall, l'escorredora i el corró, formaven una mena de comitè de benvinguda, eren molt més que un munt d'estris sobre el marbre. La plata del forn, bruta, també. És una manera com una altra de començar el dia? Esclar que sí. Em prepar el cafè, mentre els ucraïnesos encara es tiren bombes, bales; odi, odi. Merda! En molc dues mesures, de cafè. Trec un parell de barres de pa del congelador. El pa congelat sempre es clivella. Al calaix del pa, hi ha moltes miques, les agaf amb les puntes dels dits i les llenç a l'aiguera, mentre Grècia agafa embranzida cap a l'abisme, quatre mesos més. Beren torrades de melmelada i cafè amb llet.
Cel tapat. El ficus, està malat, té set? Li trec unes quantes fulles esgrogueïdes. Els poetes som uns diables rars que feim sovint belles estades a la terra... Rars perquè no tenim banyes? Ni cua? O perquè al nostre infern hi tenim olles i plats, fregalls, escorredores i corrons? I perquè prenem cafè amb llet contemplant el dia ennivolat i el ficus trist?
En el mirall un home em mira amb un posat adust, el veig sovint, dins el fogall dels dies. Hi duu enuig, en el redol dels ulls; esquerp, dubtós, quins pensaments l'aïren?
Antoni Taltavull
