Tenim la realitat que ens mereixem? Fins a quin punt podem donar la culpa del que ens passa als governants que hem votat, entenent aquest hem com la majoria? No serà que el que necessitem no és un canvi de governants, sinó un canvi de mentalitat col·lectiva? És molt fàcil queixar-se del que fan malament aquells que no ens representen perquè pensen diferent de nosaltres, Però abans de remugar contra el sistema, sistemàticament, hauríem de parar-nos a pensar:
Molta gent. La realitat és que molta gent els va donar permís perquè fessin i desfessin, als governants actuals. De tota aquesta gent, n'hi ha molta, moltíssima, que, en la seva santa ignorància, en la seva beneïta bona fe i, per què no no dir-ho? en el seu "tant se me'n fot com ho facin, que a mi no m'importa o no m'afecta tant; quina vessa posar-se a analitzar ara pros i contres!" I molts, molts donen el seu vot al primer que passa, sense mirar-li la matrícula o olorar-li l'alè. Tendim a pensar que el lloc on vivim és nostre i que nosaltres tenim més dret que altres a decidir què s’hi ha de fer. Però que ho pensem no vol dir que sigui veritat. La realitat la formem tots i a tots, per mitjà dels representants lliurement i democràticament elegits, ens correspon decidir-ho. De vegades les decisions no són fàcils, De veritat escollim els nostres representants lliurement, entenent llirement per d'una manera reflexiva? [Democràcia assembleària]
Diversitat. No tothom veu la missa de la mateixa manera. Per a alguns, sempre és missa de glòria; per a d'altres, sempre és quaresma. Mai plou a gust de tothom. Els pobles que habitam les ribes del mar d'Ulisses, el que els grecs i els fenicis van colonitzar i els romans van denominar Mare Nostrum, el de la batalla de Salamina amb els grecs contra els perses, el del combat naval a Àccium entre Octavià i Agripa contra Marc Antoni i Cleòpatra, el dels cristians bizantins i els musulmans sumites, el dels normands, el del Sobirà Orde Militar i Hospitalari de Sant Joan de Jerusalem de Rodes i de Malta, el dels genovesos i el dels venecians, el de l’almirall mallorquí Antoni Barceló i Pont de la Terra, el del britànic lord Nelson i el francès Napoleó, el dels Borbons, el de la màfia, van engendrar una cultura autòctona que han pervingut al llarg de les centúries. Ja ho sabem, idò, com en som de diversos! [Jordi Bertran, Sabor d'albergínia]
Som nosaltres. El problema no és qui ens governa, sinó com ens governem nosaltres mateixos. Els altres mai no ens resoldran la vida si abans no ens l'hem arreglada nosaltres. Hi ha una idea que el poeta grac Kavafis repeteix en els seus poemes: hem de saber construir —anar filant, com la Pelenèlope— i enriquir la nostra vida —el viatge—, perquè nosaltres mateixos som els amos del nostre destí i podem fer-ho. Aquest punt contrasta amb la idea del destí que traspua a l'antiga Odissea. De fet, en el món grec hi ha un fat o fatalitat, un destí suprem (), inexorable, determinant de la vida dels homes —fins i tot els déus i les deesses es veuen obligats a obeir-lo—. Per això és important el contrast: en el rerefons hi tenim l'Ulisses, un home exposat als capricis dels déus, una vida àmpliament sotmesa a les intervencions divines, i al davant la idea de Kavafis, els homes davant d'un llarg camí que es poden anar edificant. Es podria dir que Kavafis ens aconsella de tenir-ho present constantment. Nosaltres som, en darrer terme, els amos del nostre propi destí. [Sentit de la vida]
