Fred molt viu, el que ha fet avui. A dos quarts de deu pujava pel carrer Cartagena i em semblava estar escalant una cinglera gelada. Mirava les cares de la gent que baixava i totes mostraven una clara desavinença amb la temperatura de l’ambient, amb les ratxes d’aire fred que xocaven amb els seus nassos, les seves galtes, les seves orelles -les que les duien destapades- els seus llavis i amb tot allò més sensible que conforma el rostre de les persones.
Abrics, bufandes, gorres de llana, guants de pell, botes; i totes aquelles peces de roba més interiors i íntimes que serveixen per espantar el fred i que, evidentment, jo no podia veure -però sí imaginar-me-, desfilaven davant meu amb tot de persones encongides a dins. Perquè és el que fan les baixes temperatures, reduir, fer minvar els cossos, que s’arrufen dins ells mateixos, com si fossin caragols, recargolant-se a la cerca d’una ancestral -i fa molts milions d’anys perduda- closca.
Una altra de les coses que també ens fa encongir, diuen, és el temps; l’edat, vull dir. I, si no, la dita aquella que fa, en relació a la bona criança de fills i filles, “ells -o elles- cap amunt i nosaltres, cap avall!”, seria una dita sense base científica. Evidentment, em refereixo a l’encongiment que les persones experimenten a partir d’una edat relativament avançada, a causa de la reducció dels ossos, dels teixits musculars, etcètera. L’edat, ja ho sabem, no perdona.
Aquest matí, idò, pujant carrer de Cartagena amunt, jo ho tenia tot a favor per arribar a la meua destinació un poc més petit. Amb una mica de sort m’esmunyiria de la cadira i la dentista no em trobaria. Millor, mai m’ha fet cap gràcia que em fitorin dins la boca!
