L’hem trobada al vestíbul, davant l’ascensor. Plorava. Feia dies que no la veia; en mirar-la, m’ha semblat que feia anys, pel canvi que havia experimentat el seu rostre, els seus cabells; el sofriment, la pena, la tristesa han fet uns estralls espantosos en aquesta dona.
Tremolosa, ha tret el mòbil i ens ha mostrat una foto. Era del seu marit. Quan tenia cinquanta anys, li va ser diagnosticat un alzheimer brutal, els metges van dir que no duraria gaire més de tres anys. D’això, ara en deu fer uns deu o dotze.
Amb els ulls enrogits i negats de llàgrimes ens ha dit: “Això és el que queda del Pere”. Entre sanglots, ens ha explicat que pesava cinquanta-quatre quilos, que des de fa un mes els metges li anuncien el final imminent. Encara subjectant la pantalla on es veia un home que ara em feia pensar en un deportat en un camp de concentració, un home només pell i ossos, amb la mirada perduda, un home que ja no era més que un tristíssim record del Pere que vam conèixer i amb qui havíem compartit tants bons moments, sobretot aquells estius a Fornells, on el matrimoni tenia un apartament; amb la imatge d’aquell home que era el que li quedava de l’home estimat, del pare de les seves tres filles, la dona ens ha explicat a dures penes que el psiquiatra que la porta li ha prohibit que el torni a veure.
Suposo que el metge deu voler protegir fins on sigui possible la salut mental de la seva pacient, força malmesa aquests darrers temps, a causa d’una malaltia tan cruel, que ataca no només qui la pateix, sinó també els seus familiars, fins i tot d’una manera més insuportable, per la consciència que en tenen i que no té el malalt.
“Però jo no puc, no puc, no anar-lo a veure!” Repetia, una vegada i una altra, plorant.
Tal vegada, he pensat, el que necessita més que cap altra cosa la Maria és veure morir de veritat el seu marit; car ja no pot suportar més veure’l deportat en el camp de concentració d’aquesta horrible malaltia anomenada Alzheimer.
