Fer un poema és com fabricar un rellotge: totes les peces han d’encaixar a la perfecció, cada peça ha de fer la seva feina, sense marge per al més mínim error, cada peça, des de la més petita a la més gran, ha de funcionar amb una providència matemàtica, com un univers, com una conspiració infal·lible, com una constel·lació immutable, inalterable i fixa.
Un poema és més important, si és perfecte, tanmateix, que el més valuós dels rellotges, que la més exacta, excel·lent i sublim maquinària mesuradora del temps i cronometradora de les seves més fugisseres, ínfimes i esmunyedisses gorgues. Un poema és molt més insoluble, indestructible i etern que una casa, que un poble, que una ciutat; és indemne a tot, perquè res no el pot danyar. Un poema és molt més que cent ciutats, molt més que mil nacions, ja siguin unides o independents, petites o grans, lliures o sotmeses a un mal govern, a un mal sistema, als diners dels bancs, a les drogues, a la pornografia (sexual o moral), a un profeta, a un dictador o a una constitució caduca i opressora. Un poema, si assoleix la perfecció, és tan important com un poriol, un elefant o un escorpí; corre més que els cavalls, que els rius i que els avions.
Un poema perfecte no té depredadors, no té enemics, no mata, no té prades, ni mars, ni cels que l’acullin.
Un POEMA ÉS TOT AÇÒ. Per tant, si us dic, algun dia, que vull escriure UN POEMA, feu una consulta, un referèndum o, a la fi, unes eleccions per decidir si sóc prou hàbil i destre: teniu dret a escollir els vostres POETES!
