divendres, 24 d’abril del 2015

Dia 24 d'abril de 2015

        
      No us heu fixat mai en la seva mirada? No voldria fer-me el sagaç, però crec haver descobert que és  totalment inexpressiva, buida, de mort vivent. Potser vaig errat, però a mi em recorda la mirada de qui porta ulleres fosques, una mirada que no es veu. És una mirada de plasma, despixelada, de peix bullit. La mirada que dic no em fa pensar en res concret, no em diu res, és absolutament neutra. És com si fos de plàstic, de gelatina. És com aquell botó de la camisa que no et cordes mai, com aquella tassa sense nansa -l'última d'un joc- que ja no fas servir per res, com aquell clauer que vas treure en una tómbola on no posaràs mai cap clau.
      En fi, aquesta mirada és com qualsevol de les foteses que guardes en aquell calaix que només obres quan hi vols deixar una altra fotesa.
      Tal vegada és una dèria meva, però, i si aquest home tingués els ulls al clatell? Això explicaria moltes coses, no? Per començar, per exemple, explicaria aquesta inexpressivitat de què parlo. En segon lloc, entendríem el veritable sentit de l'expressió "mirar cap al futur" de què moltes vegades presumeix: en realitat voldria dir mirar enrere, cap al passat. I en tercer terme, si fos així, si, efectivament el nostre home tingués els ulls al clatell, entendríem el més important: la seva genuïna incapacitat per al diàleg.
      












Hores

  Hores     Hi ha hores que   són com els trens, que travessen unes terres ermes, que s’endinsen en boscos carregats de   paraul...