Aquella nit
hi havia lluna plena. Va ser l'últim Nadal que hi havia hagut lluna
plena, el de l'any 1978. En Joan el recordava perfectament, aquell
Nadal, perquè va ser quan va conèixer Feitzar. Era una nit molt
freda del mes de desembre. José Maria Valverde, el seu primer i únic
professor de filosofia en va tenir la culpa, d'aquella coneixença.
Des de llavors, sempre l'ha acompanyat el seu esperit entremaliat,
infal·lible company d'innocents i ingenus excursionistes que, sense
brúixola ni motxilla, gosen endinsar-se en el territori eternament
inexplorat de la poesia, d'aquella poesia que no es pot conèixer si
no és a costa de trencar l'ossada d'una vida, la seva, per
esdevenir-ne una altra d'invertebrada com les que neixen per obrir-se
camí entre els boscos, les dunes, les aigües i el cel. Una vida
invertebrada i inversemblant com la d'ella (o d'ell), Feitzar, que,
des d'aquella nit de lluna plena del solstici d'hivern del 78, va fer
amb ell el que va voler. I ell va fer amb ell (o ella) el que va
escriure. I en Joan va recórrer amb la seva sang el mapa d'un
territori inabastable, interminable, el paisatge que hi ha entre el
tot i el no-res.
https://www.facebook.com/carrersoblidats/?ref=aymt_homepage_panel
