La poesia
és... Uf! Primer hauria de saber què dimonis som jo! Si trobés la
resposta a aquesta qüestió ben segur que no seria precisament
poètica. Aquell poeta tan antic i tan valorat -no sé si perquè
apareixia als bitllets de cent pessetes-, deia: poesia ets tu.
Sense voler que em retratin a cap paper de moneda, jo crec tot el
contrari: poesia som jo! Jo, i tu, jo i ell, jo i elles, i
noltros, i voltros. Jo i tots, vaja. La poesia, per jo, és tota
aquesta multitud, i molt més. Però, sobretot, la poesia és un
immens JO fet Paraula.
Quan veim
un ocell volar voldríem ser ocell; i quan la poesia ens fa volar,
voldríem ser poetes. Jo he escrit manta poesies dolentes i no som
ningú per anar més enllà; perquè, fins no fa gaire, em pensava
que les paraules tenien vida pròpia i que elles soles em farien
poeta. Però d'ençà poc que he descobert que no és així. Qui dóna
valor a les paraules no és el seu cos format per lletres. Qui
converteix les paraules en coses vives és la nostra ànima.
El poeta
és aquell qui sap dotar les paraules de vida, aquell qui sap
veure-hi més enllà, aquell qui en presentar-les en un poema les
converteix en quelcom més que paraules. Jo, tu, elles. Tant me fa!
La vida, és una altra cosa. La poesia, també!
Vaig
llegir en un conte de David Foster Wallace que l'Amor és una
paraula. Que ajunta coses que estan separades. Em sembla que això
mateix podríem dir de la poesia. Almenys de la Poesia tal i com jo
la conec.
Antoni
Taltavull
