Adéu, amic,
En el meu mapa interior ets, des d'ahir, una terra poblada de vida, amb rius i muntanyes regeneradors, amb pobles de places tranquil·les i acollidores, una terra a la qual entraré pel camí
recte i suau, rialler i lluminós dels teus ulls blaus, del teu riure franc i encomanadís.
No sé per què em vénen ganes que m'abracis amb aquella teva presència tan amiga, tan externament com internament amiga, amb aquell teu cos d'amic protector, d'amic de l'ànima, de company de sempre, malgrat totes les distàncies i tot els temps d'absència.
No sé per què em vénen tantes ganes que m'abracis, amic meu, amigàs meu per sempre; deu ser que no m'ho acab de creure, que ens hagis deixat.
Adéu, amic meu.
