Com un riu que s'empassa nuvolades,
com l'ànima d'un vent
que el temps fa emmudir.
Oh, dona,
astre seràs, llum admirada,
eternament.
En el meu orgànic desig
seràs,
en cada nova primavera,
promesa novella,
espurna d'un incendi
que cremarà
els corcs de les cases velles,
les cadires barates,
els llits sense estrelles,
les hores passades
pel forat de l'aigüera,
els fulls rebregats
d'històries incompletes,
de llibres greixats
amb olis i mantegues,
de bitllets mai usats
cap a somnis i utopies,
de cartes mai escrites,
de cartes d'un amor
perdut en el fons
més oblidat,
més obscur,
més estrictament
inútil d'un calaix ple
de poemes
dedicats a tu, dona,
eternament,
meua,
eternament
mort i primavera,
com ho són totes les fórmules
insolubles del desig!
Tabul Bosh
