Jo
escric poemes en tot moment.
N’escric
quan et miro, un poc absent,
quan
et faig el primer petó del dia.
Sense
defallir, jo escric poesia
quan
em dius que he de planxar les camises,
quan
em trobo a l'ascensor amb la veïna,
quan
al supermercat em canta el compte
la
caixera, quan jo l'hi pago, faig poesia.
Sempre,
sense esma, escric poemes.
N’escric
mentre llegeixo un novel·la,
els
faig dins el fullam d'una revista,
els
creo entre badalls i bagatel·les,
poemes
ateus, eterns i/o budistes.
Ara
i adés, tenaç, escric poesia.
En
l'andana del metro i en el bus.
Quan
pujo a un taxi, quan agafo el tren,
escric
versos fluorescents dins un tub,
dins
el bany faig higièniques rimes.
Jo
escric poemes tot el temps, no me'n canso.
Perquè
en penso en passat i en present,
en
faig d’indecents i carnals,
en
conjugo en subjuntiu i en calent,
en
mode imperatiu, muts i verbals.
Jo
sóc poeta en tot moment.
T’escric,
poesia, tot el dia.
Mai
no faré altra cosa, sóc tot teu!
