Cada vespre tanques les set finestres;
la que fa amb la realitat un xamfrà,
la que s’acara a la nit, i que dóna
al temps que no tornarà.
Clous la mentidera, la de l'atzar,
perquè et deixin descansar amb
placidesa;
per on entra la por d'existir un dia
menys
ajustes, amb incertesa.
Sens pensar, deixes fora el fosc
destí,
i la sort, no fos cas
que vulguin, tantost, donar
el teu fat dormit a la mort.
Cada vespre tanques les set finestres;
i cada matí les obres, temorós, de
bell nou!
