Nua, ets tan abrupta com l'escarpat refugi,
el cau d'una llegenda o de la neu més pura.
Dona, sembles les illes enmig del mar, els arbres
et fan olor de poma, els teus pits en la branca.
Nua, tens el color d'un estiuenc crepuscle,
enfiladisses roses t'enriolen les galtes;
nua, sembles un castell bastit en les altures,
els teus cabells onegen en les torres més altes.
Nua, ets tan propera com l'ungla més petita,
corbes subtils, rosada, caragoli entre l'herba,
espill dins la ribella, pètal de margarita.
Ets la distància mínima entre les meves cèl·lules,
ets el vitrall encès en les meves pupil·les,
el bri de les certeses amb què encara puc viure!
Tabul Bosh
