A Numânia no hi ha temps; no existeix
cap més memòrie que la del nom propi.
A Nunânia no s'hi entra amb caretes
ni amb agulles sota l'aire del silenci.
A Nunânda és el nom propi, no el carrer,
el que porta al caminant cap al mar.
I aquest nom propi és el dia, el dia
que neix amb llum pròpia,
amb llum de muntanya i de riu fidel
com un ventre matern,
com una pregone esperança engendrada
en una flor, conquistada amb l'esguard.
I tu,vianant, camines sota l'ombra
amb els ulls plens
i amb el farcell de l'oblit obscur sargit
amb noves albades.
I tanmateix l'oblit ets tu, viatger,
i els teus passos fidels et condueixen
al mar, on el teu cansament trobară l'aigua
i el nom cansat de la teva ànima trobarà
el seu horitzó vastíssim,
el seu nom propi.
Perquè a Nunànía no hi ha temps,
ni viatges,
ni guerres.
A Nunània no hi som ni tu ni jo.
A Nunània el sol desperta la terra irrepetible
i es fa una altra llum. Creix un nou dia
amb nom propi de vida,
de passos
i de lluites.
A Nunània les flors saben que són flors
I els homes creixen d'aquesta pura llavor d'existència.
No hi ha temps, sols llavor de nom propi, a Nunània
Tabul Bosh
(Poema escrit a finals dels 70)
