La drecera que prens, ser o no ser,
és remorosa, i hi cau un aiguat.
Se t'hi encloten els mots en fang i paper,
per camins oberts a cops de teclat.
El solatge en la tassa de cafè,
l'engruna dolça, la menja de sal,
el mirall de l'alba, el mossec
a l'encès mugró d'un castell, l'assalt.
Les caparrudes fulles de l'ànima,
la tardoral girada, el suculent pastís
d'uns versos sense gramàtica.
que et menen a un poètic destí.
I et preguntes tothora
si et durà a veure el que mai no has vist
o al no-res d'una timba seductora.
Tabul Bosh
