Encabat, rialles de dona a cor;
i l'home, que l'últim gotim ja s'espolsa
-tot sortint de la gruta de l'amor-
de la seva estalactita xamosa.
Pseudohistòria de la humanitat,
bugada quasi eixuta, quasi extinta,
enllà de la bovor dels vidres clars,
en un temps de fatiga que es bressola.
Mentrestant, a l'illa de l'alba i la nit
els ingredients us imagineu,
del bell tiberi, naturals i diferits.
En un fil d'estendre, llençols immaculats,
calzes de sina, eslips i calces fines.
I grueu la son d'un mar obsedit.
Tabul Bosh
