I
Vas conèixer en Neruda, el millor general.
Les estrelles cantaven soledats tremoloses,
eren veus del poeta les onades del mar.
En el camp dels seus versos vas vessar-hi la sang
de sentits i paraules, cicatrius ardoroses,
eren teus els poemes, que escrivia la mar.
Et brostaven les branques i et creixia el desig.
De les dones, les passes, ton destí solfejaven.
Era ball de deesses, el vaivé de la mar.
Un foner esdevingueres, que atacava la nit
amb poemes de pedra, per trencar-li la fosca.
Pedres vives que sempre s'enfonsaven al mar.
Soledats conquerires, els terrers més eixorcs;
quan sembraves paraules, te'n naixen herbatges
sense cap esperança; els llençaves al mar.
Un dia, vas tocar les metes d'una al·lota:
remorós, dins l'escot, escoltares el Cant.
Vas conèixer en Neruda, el millor General.
II
Vas conèixer en Neruda, el seu Cant General,
el mar curull d'estels, naufragi de paraules,
la veu, rocam i aigua, el foc i el vent, amants.
Estimaves l'amor en la pell del teu mar
desig creixent del cos, senties, d'una dona,
els mots cantaven faules de noms i verbs, calmants.
En el bosc de la nit, pretenies saber
destins incerts, perquès, volies les respostes
que els mots no deien mai, de mons i temps, llunyans.
Prengueres pits herètics d'una al·lota en un cine,
dins la fosca; dreta l'espasa, pirata a l'assalt!
Furtiu, al seu escot, vas xuclar poesia!
Vas comprendre en Neruda i el seu Cant General.
III
Antany, deies Neruda, polit Cant General.
Les paraules, com crits, dins la mà et tremolaven.
Antany deies poeta, profund cant de la mar.
I la pell se't banyà dels seus versos com platges.
Les dones eren branques creixent dins el teu cos.
Desig va ser un ofici que mai vas dominar.
Les hores eren llargues sotjant, cec, sos camins.
Com arbre sense terra, el vent fou qui et forjà.
Foner gens hàbil eres, resquillaves els pins.
Un home fet volgueres assemblar, barbamec.
Renecs tos versos eren i cap d'ells de profit.
Botit d'un temps fadíssim, trescares amb la mort.
Sentires, una nit, del seu braç, la premuda:
i et vas tornar vermell, com un pètal de flor,
i blanc, com un paper; i digueres: Neruda!
Tabul Bosh
