Arrambat a soledats,
de les absències amades
era fart els meu esguard.
I era com si el mar patia
confosa amnèsia d'ones.
Vagant per l'aire, en silenci,
van venir l'hora i la llàgrima.
I quan ja tot era plor
en una closca tancada
fou com la cendra, la meua sang.
I plorava l'ahir, l'hora: pur plor, pura llàgrima.
Tabul Bosh
(Travessera de Les Corts 245, abril 1982)
