Quan el dia s’escau amb tota la seva llum
i la nit és una transparència sense ulls
he sentit la dolça veu del silenci.
Però no era un silenci de coses mudes;
era el silenci de quan plou
i les cisternes s’omplen;
era com si caiguessin fulles d’una tardor invisible;
era com si l’aire contemplés ocells
i l’infinit guiés una bandada d’hores blanques.
I tu ets, encara, el misteri.
I jo sóc un nàufrag
i no puc dir res del mar,
i desconec les ones,
i l’horitzó a voltes se’m fa
un parany inútil.
Tu ets, encara, el misteri.
Un desig cabdal i obstinat,
molt per damunt de qualsevol esperança,
s’escau amb tota la seva llum,
com tots els dies sense tu,
com totes les nits despoemat de tu,
orfe de tu, desversat de les teves
dolcíssimes estrofes.
Tu, que ets la puresa del no res,
l'esperit del sempre i del mai més,
tu ets, encara, el misteri.
Tabul Bosh
