Els poemes que jo visc
els pot viure qualsevol.
Són poemes de diari,
no van mudats, són
senzills,
no segueixen protocols,
els guardo en un armari
i els trec a l'hivern i a
l'estiu;
no són de cap temporada.
Els poemes que jo visc
no van a cap desfilada.
Som un poeta banal,
no pretenc ser gens
profund,
faig versos molt
ordinaris.
No surto del meu vial,
no m’enlluerna cap llum.
Esmorteït i palmari,
no faig guerres, som
neutral,
no tinc bales, no tinc
fletxes.
Som un poeta banal,
som rocam que no té
escletxes.
Som un poeta sobrer,
excedent comercial,
destorb dels partidaris
de l’Espriu i d’en Carner,
riota dels principals
poetes incendiaris.
Tots ells donarien fe
que no tenc cap importància,
«és un poeta sobrer»
dirien, amb elegància.
Jo no tenc material
per poder filosofar
ni tampoc cap ideari.
Els meus mots són minerals
que extrec del meu solar
amb pensaments voluntaris.
No faig versos ideals,
no som poeta platònic.
Jo no tenc material
si no és el de can Toni.
De Montaigne, admirador,
materialista rebel,
escric, tenaç, un diari
on conto, sens lluentons,
els actes que són model
de costums i d’inventaris.
Dia a dia, faig menció
d’arranjaments i
vivències;
de Montaigne, admirador,
faig assaigs de ma
existència.
De profetes, no en crec
cap,
ni d’occident ni d’orient,
tampoc no som partidari
de seguir el crucificat
que es cregué el més
valent
i es presentà voluntari
a salvar la humanitat.
Tot és un conte de fades.
De profetes, no en crec
cap,
no m’empasso
ensarronades.
Els poemes que jo visc
no tenen nom ni edat,
semblen totxos formularis,
són versos poc definits,
es diuen en un no res
—en un alè planetari.
Corren tant que, empegueïts,
s’amaguen, com moixes maules,
—els poemes que jo visc—
darrere de les paraules.
Amb els mots visc, enrocat,
som un poeta mol·lusc,
del rocam presidiari.
Som ovella dins ramat,
som abella dins el rusc,
som un vent i el seu contrari.
Amb els mots visc enrocat,
caparruda pigellida.
Nàufrag som abandonat
en un mar de mots i rimes.
Els
poemes que jo visc
són
tempestes sobre el mar,
pluja
en un sòl estepari.
Tenen
la força d’un dic;
els mots que aixeca mon cap
són
pantans imaginaris.
Són
moderns i són antics,
són fills
d’antigues paraules;
Els poemes
que jo visc
són trons
d’ancestrals llampades.
Tabul Bosh
