Tàbul Bosh
Tàbul Bosh
Els poemes que jo visc
els pot viure qualsevol.
Són poemes de diari,
no van mudats, són
senzills,
no segueixen protocols,
els guardo en un armari
i els trec a l'hivern i a
l'estiu;
no són de cap temporada.
Els poemes que jo visc
no van a cap desfilada.
Som un poeta banal,
no pretenc ser gens
profund,
faig versos molt
ordinaris.
No surto del meu vial,
no m’enlluerna cap llum.
Esmorteït i palmari,
no faig guerres, som
neutral,
no tinc bales, no tinc
fletxes.
Som un poeta banal,
som rocam que no té
escletxes.
Som un poeta sobrer,
excedent comercial,
destorb dels partidaris
de l’Espriu i d’en Carner,
riota dels principals
poetes incendiaris.
Tots ells donarien fe
que no tenc cap importància,
«és un poeta sobrer»
dirien, amb elegància.
Jo no tenc material
per poder filosofar
ni tampoc cap ideari.
Els meus mots són minerals
que extrec del meu solar
amb pensaments voluntaris.
No faig versos ideals,
no som poeta platònic.
Jo no tenc material
si no és el de can Toni.
De Montaigne, admirador,
materialista rebel,
escric, tenaç, un diari
on conto, sens lluentons,
els actes que són model
de costums i d’inventaris.
Dia a dia, faig menció
d’arranjaments i
vivències;
de Montaigne, admirador,
faig assaigs de ma
existència.
De profetes, no en crec
cap,
ni d’occident ni d’orient,
tampoc no som partidari
de seguir el crucificat
que es cregué el més
valent
i es presentà voluntari
a salvar la humanitat.
Tot és un conte de fades.
De profetes, no en crec
cap,
no m’empasso
ensarronades.
Els poemes que jo visc
no tenen nom ni edat,
semblen totxos formularis,
són versos poc definits,
es diuen en un no res
—en un alè planetari.
Corren tant que, empegueïts,
s’amaguen, com moixes maules,
—els poemes que jo visc—
darrere de les paraules.
Amb els mots visc, enrocat,
som un poeta mol·lusc,
del rocam presidiari.
Som ovella dins ramat,
som abella dins el rusc,
som un vent i el seu contrari.
Amb els mots visc enrocat,
caparruda pigellida.
Nàufrag som abandonat
en un mar de mots i rimes.
Els
poemes que jo visc
són
tempestes sobre el mar,
pluja
en un sòl estepari.
Tenen
la força d’un dic;
els mots que aixeca mon cap
són
pantans imaginaris.
Són
moderns i són antics,
són fills
d’antigues paraules;
Els poemes
que jo visc
són trons
d’ancestrals llampades.
Tabul Bosh
L’H.H.1 torna a xarrupar la tassa. Rialla. Allà dalt. Passaven davant els seus ulls d’àngel. Delicioses són les delícies del desig.
-Digues noms- diu-. Posa’ls cara i ulls. Dóna’ls paraules. Luisa, Emília, Julia, Carmen, Teresa, Sión, Marta...
Amb la Luisa canten cançons, acompanyats de les guitarres, la seva i la d’en Nicet ( La copla que está en mi boca, a punto de ser del viento ... La Luisa era de casa bona, feia olor a colònia cara, tenia la boca d’ametla, la Luisa, un cos ben fet, la o rodona amb justesa, la essa selecta, sinuosa i delicada, la ce, acollidora. Amb la Luisa hauria volgut perdre’s darrere un escenari i protagonitzar una obra romàntica, amb vestits elegants de segles pretèrits, amb duels i escenes de balcó, amb glops curts amb copes fines dringant en un jardí mediterrani, a la vora d’una platja d’onatge encalmat. La seva herba Luisa, fresca i verda. Lletra de cançons de folk. Quan somrius. Sapore di sale. Magatzem de pells, tenia el seu pare. La seva família, un mas, un lloc, unes terres, arbres centenaris. Tu serás mi baby. Yo vendo unos ojos negros. Li posaria ulleres, anys més tard, en la seva òptica. Li va costar molt adaptar-s’hi. Què volia? No estava fet per a una dona com la Luisa.
Emilia era rossa, ulls blaus, boca de grill de taronja de taula, tan dolça quan somreia, tan desitjable. El seu pare era el director de Correos que escriuria un llibre que parlaria de la timidesa endèmica dels illencs. La seva mare era tia d’en José de can Damaso. L’Emília i en José, per tant, eren cosins. Però ell no ho sabia. Ell tenia un falcat de cosins que no sabia que ho eren. Escampats per tota l’illa. Els cosins era una espècie de passa endèmica de l’illa. L’Emília i en Neda van ser nòvios durant molts anys, però al final ho deixaran quan ella anirà a estudiar a Barcelona i a Montpeller per ser dentista, i s’emparellarà amb en Sebas, que serà metge epidemiòleg. L’Emília, a ell, també li agradava, com totes les dones que coneixia. Com totes les amigues que tenia. A vegades els ho deia en algun poema gargotejat en un full de paper, que després esquinçava. Els seus ullassos blaus l’intimidaven. La boca de taronja de l’Emília li feia venir singlot.
Na Júlia. Amb jota castellana. Però més de Ciutadella que ningú. Vivia al Camí de Sant Nicolau, zona residencial, es podria dir, del poble. Amant de la broma, la mirada sempre suspesa en una pàgina d’un llibre de contes, d’un opuscle de rondalles, d’un llibre de text per a fillets i filletes. Mestra, serà, la senyo Júlia. Cabells d’or, ulls preguntaires, boca de llavis sil·labejants. Na Júlia i en Nasi, estudiant d’arquitectura, company de pis que serà d’ell. La guineu i la cigonya. En aquella feixuga llumenera ballava amb l’elegància d’una gasela, na Júlia, amb aspirada jota, davant el joglar del salvatge i humit oest. Ella, de l’est.
L’àngel que l’havia triat reia. En Titan, Pelat. Pelut.
Amb quin llenguatge els havia de parlar, a les dones que estimava? No facis preguntes i no sentiràs mentides.
Al pot petit hi havia la bona confitura. És a dir, ella, la Carmen. A la Carmen li hauria atribuït el paper de Jenny dalt la caseta dalt l’arbre gegant enmig d’una selva africana. L’hauria agafat en braços, després de salvar-la de l’atac del cocodril. Mentre ressonen el tambors entre els fullatges salvatges, volen. Amb el seu crit quasi li trencaria la membrana. L’hi destaparia, el pot.
Teresa la buena. La captivadora Teresa. No la de Jesús, sinó la dels somnis, la de les caloroses migdiades d’estiu, la de la lluna plena, estirada només amb dues peces ínfimes de roba, en l’arena de qualsevol platja. Teresa, lluna, nit d’estiu. Teresa alta i esvelta. Dalt el terrat blanc de can Nicet, hi van faltar milímetres, milers d’anys llum, per tenir-te.
Les dues germanes, Sión i Marta. La primera, li va donar la seva imatge diminuta que ell posaria en la cartera. Inesborrable. Com el tacte fugaç, encisadora llum resplendent dins les mans cegues, de les seves dues metes. Una nit, un mes abans de Sant Joan, li voldries escriure un sonet en el seu cos. Eso es todo, amigo. La segona, li va donar la seva imatge diminuta que ell posaria en la cartera. Inesborrable. La primera, la Sión, havia sortit amb en Nicet. La segona, na Marta, era la primera vegada que sortia amb un al·lot. No va trobar el llenguatge amb què entendre-les, ell. Amb què fer-se entendre. Poemes, sí. Que feien riure pels descosits a H.H.I. Amb el temps, Sión, foto de carnet, dins una cartera oblidada, en un abocador del temps, apareixerà per recordar-li la vergonya.
****
I no serà a l’inrevés? Que posava dones a les paraules. Luisa, Emília, Julia, Carmen, Teresa, Sión, Marta. Hi vols dones, amb aquestes paraules? Més paraules que dones, o més dones que paraules? Mig i mig? Equilibri inestable. Carn i esperit. Carn espiritual. Esperit carnal. Què n’esperava, d’elles? De les dones i de les paraules, de les paraules amb dona, de les dones amb paraula. Pell de dona. Pell de paraula. Les primeres no les podia tocar, acaronar, besar. Les segones, sí. Hi podia escriure, en la pell de les paraules. Amar-les. Cuerpo de mujer, blancas colinas, muslos blancos. Mi cuerpo de labriego salvaje te socava. Cos de paraula meva, persistiré en la teva gràcia. La meva set, ànsia sense límit meva, el camí indecís! Les dones s’aprimaven a vegades, com les empremtes de les gavines en les platges, i es feien paraules. Se’n feia collars, de les dones paraula, picarols per al moix negre del seu cor.
Una paraula. Una dona. Una paraula. Una dona. Totes, una darrere l’altra. Tots els dies. Es distreia més que ningú, no seguia bé les converses dels seus amics. El braç d’una dona. S’hi penjava. Els braços de dues paraules. S’hi arraulia. Mentre els seus amics planificaven què farien el cap de setmana. Una gimcana. Una festa. Anar a dormir a sa Naveta des Tudons. Amb velo. A peu. A l’estiu anaven a Binigaus. Hi havia una cova. Teca i beguda. Qui té els collons de posar-se en pèl. Les dones no. Ells sí. Era així, i prou. Les dones. Tan fàcils com aturar el mar.
Hores Hi ha hores que són com els trens, que travessen unes terres ermes, que s’endinsen en boscos carregats de paraul...