Dia 4 de juliol de 2015

    Rellegir llibres que tens a casa d'ençà uns quants anys és una opció de lectura interessant, que té uns avantatges prou evidents.
    En primer lloc, resulta molt rendible econòmicament, ja que et permet rendibilitzar una despesa que vas fer fa molts anys, treus uns beneficis renovats a una inversió que, d'aquesta manera, esdevé més productiva en el temps del que tal vegada havies previst. És com tornar a assaborir el fruit d'un arbre que, al fons de l'hort, tenies oblidat.
   En segon lloc, et permet redescobrir autors, tornar-los a col·locar en una actualitat, encara que només sigui la teva, i comprovar que, malgrat el pas del temps, aquella obra en realitat no n'havia marxat mai, de l'actualitat, i que no mereix raure al fons de cap oblit.
   En tercer lloc, aquest llibre que ara tornes a llegir és un objecte que forma part de la història de la teva vida. Amb l'obra rellegida, idò, no només recuperes la història que el seu autor hi explica, sinó una part de la teva pròpia història. Aquell llibre que torna a les teves mans, després d'un temps més o menys considerable, et porta, també, una olor especial, l'olor dels teus records.
   Si un dia no sabeu quin llibre comprar davant l'allau abassegador de novetats que ens presenten, o si aquell mes aneu justos de pressupost (maleït IVA!), no ho dubteu: segur que al fons del vostre hortet hi ha un arbre que us espera, delerós de donar-vos, de nou, els seus béns!

         

Dia 5 de juliol de 2015

      Assegut a un banc del carrer Rogent, un carrer per a vianants, m'embadoco després que l'Esther, aquesta vegada, ha entrat a una perfumeria, cosa que em dona un marge bastant folgat de temps. És sabut que, entre els llocs d'esbargiment preferits pel sexe femení, ocupen una posició preponderant les botigues. 

     I jo m'atreviria a dir que, en el rànquing de les botigues que encanten més una dona, a dalt de tot hi ha les que mostren i venen roba, i, només una mica per sota, les que l'encativen amb perfums i colònies, cremes per la cara i per al cos, pintallavis, ombres d'ulls, etcètera. El que dic, idò, tinc temps de fer una bona badocada! 

     Ara que parlem d'encativar, guaita quina dona més maca que passa! Si Ella es solaça amb perfums, m'està permès solaçar-me amb dos pits esplèndids?    

    Després us diré per què, però deixeu que us expliqui el que he llegit no fa gaire, tot veient aquestes belleses. No és altra cosa que, a la majoria d'homes, ens atreuen els pits de les dones. Se'ns hi van els ulls. La primera cosa que solem fer quan tenim una dona als braços és grapejar les seves mamelles, i, un cop enllitats, amorrar-nos als seus mugrons. Ens inspira el vell record de la font nutrícia de la vida. Acalem les parpelles i somiem que la carnositat marronosa ens proporciona glopades de llet. D'aquesta manera convertim automàticament la parella en símbol de la mare eterna que alleta el seu fill. O sigui, que tota dona representa en certs instants la mare, és la viva imatge de la mare engendradora que llavors recuperem de l'immemorial; i quan en plena brega amatòria ens aferrem als seus pits, no és sinó el preludi de la seducció incestuosa de la pròpia mare. Per dir-ho sense embuts: la demostració suprema de la nostra virilitat, al mateix temps que de la nostra feblesa atàvica. 

      El que acabo d'exposar és, com us deia - i perdoneu que us hagi deixat amb l'ai al cor- el que es desprèn del llibre que estic rellegint aquests dies. Es titula "La mar no està mai sola", de Robert Saladrigas.  Crec que paràgrafs com aquests et permeten contemplar les dones que passen amb més coneixement de causa. 

     Vaja, l'Esther ja és aquí, Hauré de deixar la meva feblesa atàvica per una altra estona. Tanmateix, no és qüestió d'afartar-se'n. 

Dia 21 de maig de 2015

     Fa uns dies que esmorzo sense la tele engegada. Fins fa poc, hi solia mirar les notícies, tot degustant un parell de llesques de pa torrat amb melmelada i glopejant el primer cafè del dia. 

    Ara, però, m'ha agafat per mantenir l'aparell apagat. No sé a què és degut, aquest canvi. Es veu que existeixen estudis, cap de prou fiable, al respecte. 

   N'hi ha que diuen que no engegar les notícies al matí mentre hom berena (o esmorza) és un dels primers símptomes d'un trastorn anomenat tantsemenfottot.  Asseguren els estudiosos que dit trastorn afecta un percentatge significatiu i emergent d'individus que tenen alguns trets en comú, com ara un considerable grau d'intel·ligència emocional que es combina amb una baixa resistència als virus polítics més antidemocràtics i limitadors de les llibertats que es coneixen.

    Altres estudis, però, atribueixen aquest rebuig matinal a engegar el televisor a una simple sobrecàrrega del cervell, saturat d'informació abassegadorament repetitiva. 

    Una variant -ja més greu- de la teoria del cervell saturat, seria la del cervell a punt de petar, que patirien aquelles persones amb el cap hiperinflat per un excés d'informació, informació moltes vegades contaminada pels virus anteriorment esmentats. 

    Diuen alguns estudis que existeixen uns determinats tipus de polítics que s'haurien contagiat amb una soca d'aquests virus que va tenir molta virulència entre els anys 39 i 75 del segle passat i que, pel que sembla, es manté força activa encara.

     Sigui com sigui, en ambdós casos es recomana una bona temporada d'esmorzar sense notícies: un bon àpat en silenci o conversant amb algú sobre el sexe dels àngels és la millor medecina contra aquesta afecció dels nostres dies. 

     Bon profit!

Dia 20 de maig de 2015

File:El bon temps perseguint la tempest

      Fa un dia d'aquells que, per als estats d'ànim de la gent, sol tenir mala premsa, un dia d'aquells que no cauen gens en gràcia, no agraden ni fan patxoca. Hi ha un popular home del temps que els defineix amb adjectius amb sufixos despectius, pejoratius, a aquests tipus de jornada, com ara "dia grisot" o "amb un cel tapadot". 

   Idò avui és un d'aquests dies que, pel que fa al temps meteorològic,  no hem començat gaire bé. 

   Però la vida, per sort, no només es compon del temps  que surt als mapes isobàrics. Hi ha altres temps que també compten, i a vegades molt més del que ens pensem. Ara guaito per la finestra del meu cor, per exemple, i veig que hi fa un dia assolellat, d'aquells que ho fan lluir tot, que ho acoloreixen tot amb colors vius, un dia d'aquells que, segons el meu criteri coral, són francament joiosos de viure. 

    Què li importa al meu cor que el satèl·lit meteosat digui que fa, traduït al llenguatge del popular home del temps, un "dia tristot"? Res, no li diu res, tant li'n fot. Perquè el meu cor viu un altre temps, aliè completament a les isòbares, a la pressió atmosfèrica, a les borrasques i als anticiclons. Aquest és un exemple d'altre tipus de temps que compon les nostres vides. I segur que n'hi deu haver molts altres, fins i tot de diferents segons cada un de nosaltres. 

    Fa un dia rúfol, sí. Però esper que tingueu, malgrat tot, un bon temps, del tipus que sigui!

Dia 19 de maig de 2015

       La campanya s'escalfa. Hem de posar les senyeres als balcons, com si fossin flors, amb la terra ben adobada i ben regada. Que creixin. 

      Nova sentència del Suprem a favor del castellà i en contra de la nostra llengua. Membres de la PAH agredits amb pals de banderes constitucionalistes espanyoles, fets fora d' un miting del PP amb insults i humiliacions per part d'alguns assistents, mentre el senyor Rajoy deia que no passa res, que ell ja està acostumat a aquestes coses. 

     Senyeres independentistes als balcons, com a flors contra les agressions a la llengua pròpia, a la dignitat de les persones. Flors als balcons com a senyeres contra la indiferència del Partit Popular davant el patiment dels que no són dels seus, davant les protestes dels que no pensen ni parlen com ells. 

     Que s'escalfi la campanya, que es cremin totes les mentides amb les veus que les proclamen. Que  mai més no puguin obrir la boca tots aquells que insulten la dignitat de la gent i  només saben respondre que "no pasa nada". Mesquins!

Dia 17 de maig de 2015, diumenge

    Hi ha dies que sembla que no passi res, tot i que el Barça es proclami campió de la Lliga espanyola. Avui ha estat un d'aquests dies. M'he llevat a la mateixa hora de sempre, he sortit al balcó per veure si el bar d'aquí davant ja era obert, i no, encara no ho estava, perquè els diumenges obren més tard. He guaitat cap a la torre Agbar, sempre hi guaito per veure quin color fa. En aquestes hores del matí sol tenir un color gris fosc, o negrenc, depèn de si el dia s'aixeca núvol o s'aixeca clar.  

   Hagués pogut regar les plantes, alguns diumenges ho faig, la majoria de diumenges, diria. Però avui no ho he fet, no passa res. Sempre som a temps a regar-les un altre dia. 

  Més tard, havent berenat, m'he mirat un vídeo. Era d'una entrevista que l'Antoni Bassas feia a Anna Pagès, pedagoga i professora de Ciències de l'Educació de la Universitat Ramon Llull. Molt interessant. M'he sentit plenament d'acord amb molts dels seus punts de vista sobre qüestions relacionades amb Educació. Per exemple, amb la poca importància que la societat de la informàtica dóna ara a les Humanitats: la literatura, la filosofia, la història... la qual cosa és un gran error. Una altra afirmació que m'ha cridat l'atenció: la relació entre alumne i professor hauria de tenir sempre alguns moments memorables, d'aquells que es conservaran sempre en la memòria del deixeble. I m'he recordat llavors del meu mestre Julià. Tots els dies, el mestre Julià ens llegia -molt bé, per cert- un llarg fragment de Les aventures de Tom Sawyer, de Mark Twain.  

   Per jo, era el moment memorable del dia.