Stockholm2015

Stockholm2015

Stockholm2015

Stockholm2015

Des de l'avió cap a Stockholm

Dia 4 de juliol de 2015

Versace i Cavani a la mostra de la moda de Milà, obres d'art en 3D que, a més, caminen. Dones per a una exposició, d'una altra dimensió, d'una realitat extraordinària. Necessitat de provocar? Impactar abans que deixar indiferent, queda clar. Sohie Calle, gran provocadora, diu que no coneix ningú a qui li agradi deixar indiferent la gent. Veritat extraordinària. Existeix un museu a Manila d'obres en 3D a les quals els visitants es poden integrar per fer-se fotos. Provocar el visitant a ser-hi. Em pregunto: i si algun dia els espectadors d'una pel·lícula poden entrar-hi? La provocació il·limitada.  L'Amazònia i el Sàhara, connectats, diuen. Provocació geològica.

          Madrid diagnostica la fi del procés. La Moncloa considera que una resposta “proporcionada” i no fer concessions ofeguen el sobiranisme. Provocació inaudita. 

        El camí cap a la independència és complex, té i tindrà innombrables dificultats,  i exigeix una màxima concentració per no caure en la provocació, a fingir que no va amb tu, consagrar esforços a la modulació d'una reacció tranquil·la, al control mental i emocional.  

        Els moviments socials son ciclotímics. És difícil mantenir milions de persones molt temps a la part alta de la corba anímica, ho diu Josep Ramoneda en el seu article al diari Ara d'avui. De tant en tant, idò, va bé una provocació o dues per mantenir el tremp, com per exemple les dues fuetades que esmenta el mateix article: la suspensió del dret a la consulta per part del TC i la sanció del CGPJ al jutge Santiago Vidal. Provocacions, provocacions i provocacions. Tranquils dalt l'arbre.

      

Dia 4 de juliol de 2015

  Elles prefereixen el sexe a l'oficina. Aquest és el títol de l'article més visitat a la versió digital del diari Ara d'avui. He de dir que he estat a punt de clicar-hi per veure de què anava. Però, de moment,  no ho he fet. La combinació elles-sexe-oficina crida molt l'atenció. M'ha recordat un altre epígraf que vaig veure una vegada en un portal de relats que deia així: Les dones també ens fem palles. En aquella ocasió recordo que em va picar la curiositat, per dir-ho a tall d'horari infantil, aquell títol tan suggerent, i més en veure que havia acumulat un nombre exagerat de visites. Aquell cop sí, hi vaig caure de quatre potes, en el parany del títol escalfabraguetes. No en reproduiré aquí el contingut, d'aquell relat, però, comptat i debatut, vaig poder comprovar, amb decepció, que no tenia altra interès que el purament estadístic: la seva autora simplement hi feia una enumeració exhaustiva de tots els llocs on  habitualmet es posava contenta, ja m'enteneu. 

        Amb aquest precedent que acabo d'explicar, crec que és fàcil de deduir el perquè de la meva contenció davant els titulars que combinen ingredients de més de tres rombes, o, el que és el mateix, que et posen pràcticament la mà a la bragueta, o el peu, si és per sota d'una taula. 

          Per cert, preferir (açò sí que ho he mirat) vol dir Posar per damunt d’un altre o d’altres en estimació, en favor, etc. Jo prefereixo els pèsols a les faves. Això m'ha posat en el dilema que, si segons el titular-parany, elles prefereixen l'acontentament sexual a l'oficina, el que fan a fora de l'oficina està per sota dels seus gustos? Curiós, oi? I encara m'assalten alguns altres dubtes. De quin tipus de sexe estem parlant? I de quina mena d'oficina? I, ja posats, de quina mena d'ella? De què estem parlant, exactament? Es tracta de praxis o de teoria, de fets o de paraules? Amb qui? Quan? On?

Per què?

        _ ollons! No puc aguantar més!

Dia 4 de juliol de 2015

     

 El filòsof Achille Mbembe diu: hauríem d'esquerdar les nostres paraules emmurallades per deixar que de les seves escletxes neixin i s’hi enredin nous sentits. No es tracta de trobar una nova filosofia per al món, sinó de crear un món comú per a la inquietud filosòfica que ens remou els uns i els altres. 

      Em sembla entendre que, segons Achille Mbembe hauríem de trobar nous llenguatges per a un nou món globalitzat; un món on, malauradament, hi té cabuda, des de sempre, la maldat més absoluta, el terror més inhumà. Com trobar l'antídot, des del llenguatge, per a aquesta fosca realitat? 

      Llegesc, en un article de Xavier Antich a propòsit de la barbàrie que Estat Islàmic mostra al món mitjantçant els seus vídeos propagandístics, que Aristòtil, en el seu tractat Sobre l’ànima, ja va endevinar que la visió és una alteració que es produeix quan la vista pateix l’afecció d’alguna cosa que li és exterior. Una alteració, però, que transforma el subjecte, ja que, gràcies a l’acte de la visió, en primer lloc, aquell qui veu passa a posseir la forma de les coses vistes, i, en segon lloc, perquè, en l’acte de la visió, aquell qui veu i allò que és vist arriben a ser, en aquest instant de la percepció, una i la mateixa cosa. En cert sentit, esdevenim, encara que sigui per un instant, allò que veiem, cosa que més tard expressaria la formulació llatina d’aquest principi aristotèlic del coneixement humà: anima est quomodo omnia, és a dir, “l’ànima és, en cert sentit, totes les coses”. Perquè a través del coneixement allò que coneixem passa a existir, d’alguna manera, dins de nosaltres. Per això, res del que veiem ens deixa indemnes, sinó que, en molts sentits, ens transforma, ens canvia, modifica el nostre ésser fins a extrems que sovint som incapaços de reconèixer.

         En un altre article, Rafael Argulloll, antic professor meu a la Universitat de Barcelona, parla de l'art pictòric que vol capturar un temps molt més ampli que l'instant i abraça, a vegades, cicles còsmics sencers. El professor Argullol posa com a exemple  L’Anunciació de Fra Angelico, en què hi trobem la radical superposició de dos moments decisius de la cosmogonia cristiana. Al primer pla, l’àngel i la verge remeten a l’inici de la redempció. Amb colors renaixentistes però amb formes encara gòtiques Fra Angelico anuncia delicadament l’arribada del redemptor que s’allotja al ventre de Maria. És -en la visió cristiana- la redempció de la humanitat. La redempció de la caiguda que Fra Angelico pinta, al fons, a través de les figures d’Adam i Eva ja expulsats del Paradís. Caiguda i redempció: un instant pictòric que conté mil·lennis. 

     El passat contingut en el present. La pintura també actua, però, en l’altra direcció. Mig segle després de Fra Angelico, l’artista venecià Lorenzo Lotto va pintar una Nativitat extraordinària. A la cova de Betlem, amb Jesús acabat de néixer, ja hi penjava un crucifix. El sacrifici de Crist presidia el seu naixement. El futur contingut en el present.

       Davant les imatges de terror que contínuament estem obligats a veure em demano quin llenguatge hem de fer servir per neutralitzar-ne el degradant impacte que poden produir en l'espècie humana. I no me'n surto; segurament no deu existir, tal llnguatge O, si existeix, és un llenguatge de doble significació; com les pintures de Fra Angelico i de Lorenzo Lotto. O un llenguatge com l'ànima d'Aristòtil: de totes les coses. Fins i tot de les que no entenem.

Antivirus o apaga-i-engega-de-nou?

    Quan el nostre ordinador  intuïm que té virus, li engeguem allò que en diem, molt lògicament, antivirus. N'hi ha de moltes castes, però bàsicament en coneixem dues de molt clares i ben diferenciades: els antivirus gratuïts i els antivirus de pagament (se'n solen dir Premium, d'aquests últims). Serveixen d'alguna cosa? Esper que sí, jo no hi entenc gaire, però els experts diuen que són una eina imprescindible; sobretot, esclar, es deuen referir als antivirus que són d'afluixar la pasta. Els altres, que són els que faig servir jo, psè! Duros a quatre pessetes.

       Ara que parlem de virus, darrerament, quan llegiu la premsa, no us fa la sensació que li cal un bon antivirus al món que ens mostra, igual que als nostres terminals informàtics? De la mateixa manera, no us passa que quan escolteu les notícies a la ràdio o quan en la pantalla del televisor hi veieu certes imatges que es repeteixen en tauletes, mòbils i ordinadors, no us vénen ganes d'engegar un implacable i definitiu  antivirus, encara que sigui el més premium de tots?  Fins i tot, quan passegeu pels carrers dels llocs on viviu i, molt sovint, la realitat que hi veieu us remou estómac i consciència, no penseu que, ni antivirus ni res, que aquest sistema el que necessita és una apaga-i-engega-de-nou?

        A la societat actual tan globalitzada hi ha una quantitat enorme de programes que s'hi han instal·lat sense que en sapiguem la seva procedència, sense que hagin passat per cap filtre de seguretat; programes opacs, programes parany, que es van estenent arreu formant una  teranyina que arriba a assolir proporcions planetàries. Poder passar un bon antivirus que hi eliminés virus, troians i altres elements malintencionats i corruptius seria una bona feina. Una feina costosíssima, però molt necessària. 

Imatge: Google