Juny

Amb immutable exorbitància 

Els meus laberíntics dies senyalen cap a tu 

com si fossis cancell d'un refugi 

de traïdora i remugant felicitat 

Els mots delicats no et digereixen. 

Penetro dins els teus indicis 

per trobar-me amant perdut per sempre. 

Rugeixes en la selva, verinosa alquímia. 

Empassa-te'm en cos i ànima 

hivernem junts, 

fullem-nos el cos 

amb immutable exorbitància.

Antoni Taltavull

Andorra

Nîmes

Gent

           Passejar i mirar, mirar i passejar. Al costat del mar, amb una estesa de gent prenent el sol a l'arena o jugant a voleibol o xerrant o llegint o abraçant-se o, simplement, respirant l'aire d'un capvespre de primavera que ja podria ser d'estiu; una munió de persones de tot tipus, joves, grans, blanques, negres, ocioses, enfeinades, soles, acompanyades, rialleres, contingudes, espontànies, estirades,
impacients, passives, ràpides, apagades, cridaneres, desapercebudes. Invisibles. Vivaces. Belles.
Absurdes. Mortes. Una gentada donant voltes observant-se, observant, observada.