dilluns, 5 de juny del 2017

Remodelació

   

       

            En aquests dies les hores se'ns han omplert de feines de tota mena que no tenen res a veure amb aquella remota possibilitat d'escriure alguna cosa amb cara i ulls. Fa una setmana ens va passar que vam caure de morros a l'asfalt d'un carril de bicicletes i des de llavors que escriure s'ha convertit en una cosa introbable entre un munt de coses imprescindibles de fer amb les quals tropisses a cada moment de totes les hores del dia. Ara ha esdevingut ineludible aquella atenció cap a la persona que estimes -la que va sortir més mal parada de l'accident. Higiene, cura de ferides, medicació, menjar, acompanyament... coses que abans no venien al cas, ara són en el  cabàs que cal carretejar cada dia. A la lletra grossa de la relació entre ella i jo ara s'hi ha incorporat la lletra petita. Perquè ara cal estar per tot, un tot que s'ha manifestat més que no abans, un tot que ha incorporat nous treballs, nous objectius, que ha tret i ha posat d'aquí i d'allà; en definitiva, aquella trompassada ha reformulat prioritats, ha remodelat les nostres hores i, de rebot, les nostres vides.


diumenge, 4 de juny del 2017

El No i el Si




El No diu al Si que es deixi de bestieses,
que guanya qui sempre té la Llei al costat
i la Llei és gran en la seva saviesa
i els seus camins porten a l'única Veritat.

Però,

El Si diu al No que no hi ha lleis infinites,
que, de veritats, n'hi ha tantes com vides
i que deixi ell d'esmenar-los la  plana.

Si no s'hi avé, que faci un pas al costat
i deixi passar al Potser, o al Tal Vegada!

dimecres, 17 de maig del 2017

El riu que emmiralla els ulls de l’alegria




Heu travessat camps de vinyes i pollancres

en un dia lluminós de la nova

primavera.

Heu deixat la ciutat dels dies freds

i de les paraules rellogades.

I heu fet via cap a la llum

i la tebior de les tardes contemplant

el riu que emmiralla els ulls


de l’alegria.






Antoni Taltavull





dilluns, 15 de maig del 2017

Adéu, amic!

Adéu, amic,

En el meu mapa interior ets, des d'ahir, una terra poblada de vida, amb rius i muntanyes regeneradors, amb pobles de places tranquil·les i acollidores, una terra a la qual entraré pel camí
recte i suau, rialler i lluminós dels teus ulls blaus, del teu riure franc i encomanadís.

No sé per què em vénen ganes que m'abracis amb aquella teva presència tan amiga, tan externament com internament amiga, amb aquell teu cos d'amic protector, d'amic de l'ànima, de company de sempre, malgrat totes les distàncies i tot els temps d'absència.

No sé per què em vénen tantes ganes que m'abracis, amic meu, amigàs meu per sempre; deu ser que no m'ho acab de creure, que ens hagis deixat.

Adéu, amic meu.

divendres, 12 de maig del 2017

Juny






Amb immutable exorbitància 




Els meus laberíntics dies senyalen cap a tu 

com si fossis cancell d'un refugi 

de traïdora i remugant felicitat 


Els mots delicats no et digereixen. 

Penetro dins els teus indicis 

per trobar-me amant perdut per sempre. 


Rugeixes en la selva, verinosa alquímia. 

Empassa-te'm en cos i ànima 

hivernem junts, 

fullem-nos el cos 

amb immutable exorbitància.





Antoni Taltavull






Concepte

  (Faig assajos amb el concepte Poema). L'he posat a fregir dins una paella. Amb un all, l'he saltat i, després, amb una ceba, a dau...