Tannka 6

Han somniat les muntanyes

que anit et vaig fer l'amor?

Les arrels dels arbres 

van sentir el desig,

el tremp, l'esclat?

Tannka 5

Temerós, un aire

mou la mosquitera grisa

del llit còsmic

on dormen les altes muntanyes;

i ve un nou dia.

Tannka 3

Miralls entelats;
l'alè d'un cel gris
inquieta el son
del calorós estiu, que somnia
un hivern incendiat.

Tannka 2

Baten les ales 

en el mirall verd

dels arbres que es pentinen;

en l'aire onegen

els somnis de veles i viatges.

La meva cua excitada

     

    

    Vaig notar una escalfor molt agradable, una olor estranya, una son que m'embolcallava i, tot d'una, vaig perdre el món de vista. Fins que un sotrac em despertà bruscament.

        Encara no sé com vaig anar a parar allà damunt. Hi vaig aterrar de quatre potes, la meva cua fiblà una pell suau, un xic rosada. Només sé que em bellugava, amb un ritme suau que em condormia.
     
     El bellugueig començà a augmentar fins a fer-se frenètic; si abans el percebia pausat, amunt i avall, amunt i avall, ara el notava incontrolat, rapidíssim, amunt-avall-amunt-avall-amunt-avall! La cua em basculava a la mateixa velocitat i no podia aquietar-la; havia de fer esforços per mantenir les ventoses de les potes aferrades a aquella mena de cavall embogit.
     
     Vaig agafar-me fort, tot desitjant que aquella galopada frenètica parés d'una vegada.

      Amb els ulls fora de les òrbites, sentia uns crits espasmòdics, uns gemecs, uns esbufecs que em removien tot de dalt a baix. El meu cervell era incapaç de reconèixer aquella realitat, tota nova per a mi, perquè mai fins llavors havia experimentat una cosa semblant. I la veritat és que, no sé per què, em vaig excitar, molt. I la meva cua se'm posà tan dura que semblava de ferro colat.

       Quan per fi el moviment va parar, vaig haver de córrer, vaig esmunyir-me entre llençols rebregats, natges toves i cuixes llenegadisses fins a la paret emblanquinada primer i fins la traginada després, per amagar-me darrere la primera biga que vaig trobar. El meu cor de llangardaix anava massa de pressa i vaig haver d'esperar que la cua em tornés a ser una cua, i no un tros de polla excitada.

Antoni Taltavull

El forn del carrer de Sant Pere d'Alcántara

        La nostra escola era de capellans de sotana negra i de noms estranys, com ara don Dimas, don Cirilo o don Javier Carnicero. Tots ells tenien una figura erta i n'hi havia un que s'encarregava de tocar una campana que sempre duia a la mà, al final del temps d'esbarjo. Aquesta campana era daurada i pesant, com si fos de pedra viva. Els capellans sempre ens feien anar a missa i a confessar-nos dels pecats. Quan era quaresma, tots es posen pessimistes i apocal·liptics i explicaven històries de por que ens acollonien. Feien ejercicios espirituales, durant els quals usaven un llenguatge molt barroc, nacional catòlic.
La nostra escola era una escola de silencis imposats, de pecats fetorosos, de processons vergonyants, de sants italians í de misses inacabables. Era una escola ridícula de cent canons per banda i de reis gots. Els diumenges ens passaven pel·lícules sense besades d'amor sense pipes ni galliner, sense sessió contínua ni parelles furtives. Quan arribàvem tard, perquè la son ens havia jugat una mala passada o perquè el flat no ens havia deixat córrer més, Don Cirilo ens acollia santament, amb un amor íntegre i metàl·lic i ens fotia un cop de campana sobre la testa pelada i immadura, o, si no, ens feia donar voltes al pati fins que trèiem la llengua, blanquinosa i seca, i el flat ens migparteix en dos. Era l'escola que ens havia tocat en sort. En aquell escenari de desenganys, de retrocessos i d'exclusions implacables, de tristor, havíem instal·lat l'envelat de la nostres vides. A pesar de l'evident conjuntura desfavorable, però, no teníem cap sensació especialment negativa, ni cap sentiment de frustració, ni de buit existencial, ni de patiment excessiu, ni res de res. Tot plegat, vam viure aquella vida com una mena de circ o de festa, de molt baix pressupost i escasses pretensions, però tan engrescadora com qualsevol espectacle d'allò més insòlit i agosarat. Només s'és jove una vegada i hom ha de trobar sempre la manera de ser-ho el més intensament possible, arraconant entrebancs i fressant tots els camins i dreceres, per dificultosos i amagats que siguin. Vam intentar d'aprofitar el poc que ens donava el nostre món per tal de treure'n el màxim rendiment. Qui més qui menys ens rebel·làrem contra la dita que diu que "d'on no n'hi ha, no en raja", perqué ens vam proposar de fer-ne rajar de davall les pedres, si calia. A ca nostra no hi havia ni un sol llibre, però això, per a noltros, no tenia cap importància, ja que els millors llibres són aquells que escrivim noltros mateixos, aquells que anem llegint a mesura que anem escrivint, aquells que no necessiten ni paper, ni tinta, ni títol, ni editor. Per això ens vam inventar un bosc, que era el pati de casa, i unes muntanyes que eren el femer, la perera, la teulada del galliner... I vam alçar una llunyania, un més enllà, que eren les parets dels veïns, els murs que tancaven el nostre pati, que era el nostre univers. En Met, en Marc i en Paco eren els nostres veïns, companys de joc i amics. En Met tenia una germana, una mica més gran que noltros, que seria la primera persona que ens desvetllarà el secret. Va ser un dia d'estiu, davall el buit de l'escala de ca seva. Noltros, després d'allò, vam arrencar a córrer i ens agafà una febrada. Vam fer, dins el llit, tres dies hipnotitzats, absents del món, arraulits entre els plecs d'uns llençols xops. La nostra mare, mentre ens els mudava cada matí, els llençols, es feia creus d'aquella grip tan estranya que ens havia agafat en ple mes de juliol. Però no li podíem dir que la culpa era de na Tònia, la germana d'en Met. No li podíem dir que ens havia mostrat el seu secret, na Tònia, mentre jugàvem a metges i infermeres davall el buit de l'escala de ca seua. D'aquell trau, en sortiren un falcat de dimonis que ens van encalçar fins ca nostra. Una nit vam demanar a la tia Annita que ens expliqués per què ens havíem espantat tant, en mirar davall els faldons de na Tònia. Ella ens dirà que, si ho volem entendre, hem d'acompanyar-la a fer un "petit" viatge. I la seguim fins al forn on, segons ens diu la vella, ha d'anar a buscar una coca amb tomàtigues que ha fet i que hi ha duit a coure. El forn és al final del carrer, a uns cent metres de casa. Quan hi entrem, ens estranya no trobar-hi ningú, perquè sol estar sempre força animat de parròquia. Totes les dones del barri hi duen a coure les coques, o hi van a cercar el pa, a comprar-hi farina o llevat, o, simplement, a passar-hi una estona, xafardejant amb la fornera.

-On s'ha ficat la gent? — demanem, en veure que els sacs de farina, el taulell de despatxar, els prestatges del pa —ara ben buits-, les pales d'enfornar, que pengen d'unes barres davant la boca del forn, són els únics testimonis muts de la nostra presència.
- Calleu i veniu — ens respon la tia Annita que, sense pensar-s'ho dues vegades es dirigeix cap a la porta de ferro colat del forn, fa girar el volant que l'obre i, d'un bot, entra dins el forat, domini absolut de les flames i les brases.

- Entreu, si ho voleu saber, entreu...!- diu aquella bruixa, enmig del malson, entre cocs i coques acabats d'enfornar.

El lector de barres

           Es va desenroscar el cap i el va deixar damunt el mostrador de la llibreria. Alleujat, va començar a caminar pausadament entre les taules i les lleixes plenes de llibres. No els podia veure, però sí tocar, treure’ls de la filera on es trobaven, fullejar-los amb els seus dits, resseguir-los el llom, acaronar-los la portada, la contraportada. Fins i tot podia, en aquells que tenien lletres en relleu, amanyagar-les-hi una a una fins a saber de què parlaven, què amagaven en el seu interior. Si algun exemplar li cridava l’atenció especialment, aleshores l’agafava i se’l posava damunt el cor. Si aquest s’accelerava era senyal que el contingut d'aquell volum l’apassionaria, per motius que no podia saber fins que no el llegís, perquè el seu cor no sabia llegir, encara que tenia una intuïció infal·lible. Si el cor no li feia esmena, llavors provava de fregar-se l’exemplar en d’altres indrets del seu cos escapçat. A vegades resultava que era a la panxa on sentia o bé un buit, o bé com un aleteig de papallones o, fins i tot, una rosegada, com de ratolins. Alguns cops era a l’entrecuix on notava com una estrebada, com una petita descàrrega elèctrica; àdhuc, en ocasions, sentia una irrefrenable excitació sexual en un punt molt concret del seu cos. Sort que, quan estava a punt de muntar un numeret dins la llibreria, el seu cap saltava del mostrador i, després de rebotre contra altres cossos, el feia sortir de l’establiment a corre-cuita.

Ja al carrer, el renyava: 

- T’he dit que no li ensenyis segons què, al lector de barres que tens a la bragueta!