He baixat a comprar quatre coses al súper i m'ha agradat perquè el carrer a aquests hores és un paisatge agradable i fins i tot pot arribar a ser encisador, com una pel·lícula amb tres dimensions en la qual tu participes activament, juntament amb un nombre considerable i variat de personatges. He vist per exemple una dona guapíssima vestida d'escombriaire, un senyor en cadira de rodes que portava un casc, i la cadira m'ha semblat quasi futurista, un últim model segurament en el món d'aquests artefactes cada vegada més presents i abundants en les voreres de la ciutat; he vist -i això sí que m'ha agradat molt- maneres de caminar que m'han fet pensar que hi ha esquelets que saben moure's amb molta gràcia, tot passejant els seus cossos, com si permanentment els marquessin uns ritmes que no són a l'abast de qualsevol. M'ha captivat sobretot un cos del gènere femení que -he pensat- devia ser mogut per una ossada d'allò més gràcil, una pura obra d'art ambulant esquelètica que -llàstima- m'he hagut de conformar a contemplar dins el seu embolcall de carn i de teixits, més exposat sobretot el de teixits, tot i que el de material orgànic déu-n’hi-do, quant n'era, de visible! Estava compost, concretament, de dues cuixes, llargues i daurades a causa d'una suposada exposició al sol o ves a saber si a rajos comprats al detall en alguns d'aquestes ruscos on el sol no hi entra mai, però sí el déu diner, que tot ho pot, fins i tot posar morena la pell més pàl·lida, en tots els seus panys i enfonys, dues parts molt generosa de dues natges -l'ama del fantàstic esquelet vestia de cintura cap a vall, a més de les sabates, uns pantalonets curts molt curts, d'aquells que l'etiqueta on diu la composició de la tela, si es pot rentar a màquina o no, etcètera, té més tela que el propi pantaló-, a més d'una zona gens menyspreable d'esquena i de ventre -amb melic inclòs- a causa que la samarreta que les deuria de tapar havia dimitit d'aquestes funcions i s'havia enretirat fins gairebé el naixement dels pits, els quals es podien molt més que intuir, ja que guaitaven per baix i per dalt, més per aquest cantó, que sol ser per on prefereixen guaitar, des de temps immemorials, els pits les dones. També he vist que l'obra d'aquí davant promoguda per uns xinesos no hi ha manera que avanci, han fet un nyap considerable, deixant la façana d'una casa molt antiga, tal com estava i construint al darrere uns pisos que deuran ser capses de mistos que, quan d'aquí a cent anys els acabin, molt més tard que la Basílica de la Sagrada Família, tingueu per segur que vendran a preu d'or o del que cotitzi més al segle XXII, potser a preu d'esquelet com el de la dona que m'ha meravellat quan he sortit aquest matí a comprar les quatre coses al súper, on també he vist una dona que, vestida amb l'uniforme de la cadena de supermercats per on treballa, és un regal per la vista. I no vull pensar en el seu esquelet!
