Què et passa ara pel cap que no tens paraules?
O sí que les tens però no t'agrada el que diuen?
Si les deixes sortir què faran, despullar-te l'ànima?
Si les retens, t'ennegriran el dia?
Què et passa ara pel cap que no et deixa pensar?
O és que els pensaments se t'han ofegat
com a gats llençats al riu, dins un sac?
Què et passa ara pel cap poeta naufragat?
No veus cap taula al teu voltant
On agafar-te, ni cap platja en la llunyania?
Tabul Bosh
Cauen les bombes sobre Síria
i jo aquí fent poemes.
Un dia les bombes seran paraules
Que no tornaran la vida a cap dels morts
Perquè hauran fet tard
Perquè no són déus
Perquè no són metges
ni són quiròfans d'hospital.
Els poemes que jo escric no serveixen
per aturar les bombes sobre Síria
Perquè són paraules,
res més. I per això faré un milió de poemes, si cal,
per maleir eternament les bombes que cauen
sobre els nens i les nenes
sobre els homes i les dones
de Síria!
Et veig el cap que té, de front, deu dits
que van de ta
ment a les meves tecles,
fan una dansa,
filen un teixit,
es freguen uns
als altres, sense treva,
amb el meu
company de gestes.
I s'obre una
finestra, un tros d'infinit,
una corrua de mots que fan gresca,
que es conformen vers a vers, bit a bit,
perquè desfilin
disfressats de poema.
Vaig néixer en una vida amb capellans