Potser

Surt al matí, torna de nit i sempre.

És el gran de milions de germans,

és bocana d'un vell port sense mar.

és un cabut, mana el seu dit inerme.

És la negror dins de la nit, la lluna,

copa fosca de delit i no res.

Calma i força en la tempesta, l'esquer.

Roig a la sang, blau al blau cel, curulla.

Vida de mort, mort sense fi, augura,

res proposa, no té res a complir.

Nit i dia, indolent, no s'atura.

Res no és seu, tot el que és, morí

És tan sols tot, és de més prou, ventura:

té un nom que, potser, és el teu destí.

Tabul Bosh

CANT GENERAL

Tabul Bosh

 

Immutable exorbitància

  

Els laberíntics dies em porten cap a tu,

  refugi traïdor, felicitat extinta.

Penetro en els teus dominis

per trobar-me perdut. 

Rugeixo dins la  selva 

de verinosa alquímia

perquè tot te m'empassis, 

en cos i ànima.

I perquè plantem fort,  

fullats els cossos,

dins un bosc d'immutable exorbitància.

Tabul Bosh

Nunània

A Numânia no hi ha temps; no existeix

cap més memòrie que la del nom propi.

A Nunânia no s'hi entra amb caretes

ni amb agulles sota l'aire del silenci.

A Nunânda és el nom propi, no el carrer, 

el que porta al caminant cap al mar. 

I aquest nom propi és el dia, el dia

que neix amb llum pròpia, 

amb llum de muntanya i de riu fidel 

com un ventre matern, 

com una pregone esperança engendrada 

en una flor, conquistada amb l'esguard. 

I tu,vianant, camines sota l'ombra 

amb els ulls plens

 i amb el farcell de l'oblit obscur sargit 

amb noves albades.

I tanmateix l'oblit ets tu, viatger, 

i els teus passos fidels et condueixen 

al mar, on el teu cansament trobară l'aigua 

i el nom cansat de la teva ànima trobarà

el seu horitzó vastíssim,

                                     el seu nom propi.

Perquè a Nunànía no hi ha temps,

                                    ni viatges,

                                    ni guerres.

A Nunània no hi som ni tu ni jo. 

A Nunània el sol desperta la terra irrepetible 

i es fa una altra llum. Creix un nou dia

            amb nom propi de vida,

                                de passos

                                i de lluites.

A Nunània les flors saben que són flors 

I els homes creixen d'aquesta pura llavor d'existència.

No hi ha temps, sols llavor de nom propi, a Nunània

Tabul Bosh

(Poema escrit a finals dels 70)

LA NOIA BLANCA

La noia blanca, al capvespre de la platja

de Nunània. La noia suau.

Jo li volia demanar perquè fas callar les estrelles?

Però restava en silenci de sirena violada.

I els ulls eren d'un cementiri. 

Un cop de campana dins la pau.

L'arena era teba. Ens confondrem amb les ones.

Juguem una estona llarga aqui, amor.

El teu cos crida desigs. Et pren el vestit

la tramuntanada de les meves mans.

I restes nua.

Dos ocells baten ales com fletxes, entre xarxes oloroses.

Tabul Bosh

(poema escrit a finals dels 70)

MENTEIXES TARONGES...

Aquí,vol el temps que li parli de tu. 

L'hora és suau: hi ha ulls ben a prop.

Matins ben cansats dibuixen campanes. 

L'hora és suau, cabells i el teu nom

menteixen taronges,menteixen mirades.

Vindràs amb la nit, amiga del temps?

Car hi ha un bes que llavis no tế.

Seràs prop de mi, a l'alba furtede?

Car hi ha un bes,i mots que també

menteixen taronges, menteixen mirades.

Cau de bells silencis, amor delicat.

És sol el meu cant, la teva mirada

se'm fa instrument d'un cor imposat:

menteixen taronges, menteixen mirades.

Tabul Bosh

(poema escrit a finals dels 70)

Escolta'm

Escolta'm, no frisis; 

La nit acaba d'ésser; 

tens el rostre humit de les darreres llàgrimes.

El teu plor és una vergonya per a mi.

Però no et puc girar l'esquena.

Em vols escoltar?

O hem  de deixar que el silenci sigui com la nit i que ens 

ofegui el somni de les ones sota els vaixells?

Escolta'm, escolta'm,

I junts farem que aquest poema sigui tan senzill 

que ens el podrem dir 

amb els ulls.

Tabul Bosh

(Poema escrit a finals dels 70)