Havies ancorat el vaixell Antull
però una ventada te l'encallà
en un imprevisible escull.
(Cap grumet te n'assegurà el timó).
Balanceig concèntric, constant de dubtes
ens mareja l'orgull
i en volem fugir, de tan alta mar.
La maroma ens tiba el viatge
tot resseguint les onades del viure.
I aquella travessia que comença
amb dofins saltarins
va minvant els salts i les cabrioles.
I cap al tard encalla en ínfimes
platges, solitaris camins.
I el sol es pon, a l'oest d' Ítaca.
Tabul Bosh
De tot, hi haureu, de tot: dolor i delit,
record i oblit, pluja i vent, i sequera.
L'amor dóna amor, la mort, el morir.
De tot, hi haureu de tot: brunzir d'insectes
entre l'onejar de l'espiga, sol
i tempesta, llamps i trons, dol i festa.
De tot, hi haureu de tot: vell és l'ahir
el demà serà nou, bell, farà via.
L'amor dóna amor, la mort, el morir.
Tabul Bosh
Quan deixa en repòs les coses, la nit,
i tens aquella sensació estranya
que tots els estels ja s'han extingit
i que ets el darrer gat de la gatada.
Quan baten les ales tots els silencis
envers aquell món fal·laç i oblidat,
llavors, algú cuina en el veïnat
un relat exquisit de sexe, un tiberi.
«En una trama viva fem l'amor.
Postures provem, perdem el senderi,
les pells enfilen fils de passió.
Amants, en fem, de tot aquest silenci,
un àpat de desig entre els llençols,
un conte mai finit, el gran tiberi!»
Tabul Bosh
Surt al matí, torna de nit i sempre.
És el gran de milions de germans,
és bocana d'un vell port sense mar.
és un cabut, mana el seu dit inerme.
És la negror dins de la nit, la lluna,
copa fosca de delit i no res.
Calma i força en la tempesta, l'esquer.
Roig a la sang, blau al blau cel, curulla.
Vida de mort, mort sense fi, augura,
res proposa, no té res a complir.
Nit i dia, indolent, no s'atura.
Res no és seu, tot el que és, morí
És tan sols tot, és de més prou, ventura:
té un nom que, potser, és el teu destí.
Tabul Bosh
Els laberíntics dies em porten cap a tu,
refugi traïdor, felicitat extinta.
Penetro en els teus dominis
per trobar-me perdut.
Rugeixo dins la selva
de verinosa alquímia
perquè tot te m'empassis,
en cos i ànima.
I perquè plantem fort,
fullats els cossos,
dins un bosc d'immutable exorbitància.
Tabul Bosh
A Numânia no hi ha temps; no existeix
cap més memòrie que la del nom propi.
A Nunânia no s'hi entra amb caretes
ni amb agulles sota l'aire del silenci.
A Nunânda és el nom propi, no el carrer,
el que porta al caminant cap al mar.
I aquest nom propi és el dia, el dia
que neix amb llum pròpia,
amb llum de muntanya i de riu fidel
com un ventre matern,
com una pregone esperança engendrada
en una flor, conquistada amb l'esguard.
I tu,vianant, camines sota l'ombra
amb els ulls plens
i amb el farcell de l'oblit obscur sargit
amb noves albades.
I tanmateix l'oblit ets tu, viatger,
i els teus passos fidels et condueixen
al mar, on el teu cansament trobară l'aigua
i el nom cansat de la teva ànima trobarà
el seu horitzó vastíssim,
el seu nom propi.
Perquè a Nunànía no hi ha temps,
ni viatges,
ni guerres.
A Nunània no hi som ni tu ni jo.
A Nunània el sol desperta la terra irrepetible
i es fa una altra llum. Creix un nou dia
amb nom propi de vida,
de passos
i de lluites.
A Nunània les flors saben que són flors
I els homes creixen d'aquesta pura llavor d'existència.
No hi ha temps, sols llavor de nom propi, a Nunània
Tabul Bosh
(Poema escrit a finals dels 70)