Fa milers de milions d'una unitat de temps que encara ens és impossible de valorar, va existir un món idèntic al nostre. Avui, només ens en separa una altra unitat que cada volta estem més a prop de descobrir: la que mesura la SEH. La Suprema Estupidesa Humana.
Tabul Bosh
Tenia un poble a l'Àfrica meridional, entre la neurona set-a-be-zero-vuit i el pòsit d'un record avortat, els habitants del qual vivien de la cacera del Plàccidum. El feien sortir del seu cau quan encara el sol dormia al llit de les dones de pell blanca, enllà d'una frontera minada de papallones porpra. El crit de Plàccidun moribund era el seu aliment. La seva ranera expiatòria els travessava.
Tabul Bosh
Aquí descansa un que no parlava amb paraules, sinó amb silencis;
parleu d'ell, idò, sense dir res.
Aquí descansa un home que va morir sota les granades incendiàries
de les busques del rellotge.
Aquí descansa una persona que no va viure a l'engròs, sinó al detall.
Aquí descansa un versòfag:
feia poesia amb l'estómac.
Aquí descansa un manobre
que convertia els cantons en paraules.
Tabul Bosh
Va asseure's al sofà. Va
mirar al seu voltant.
El més distant que va
poder arribar a veure va ser
el comandament a distància.
Va córrer a agafar-lo.
Quan hi va arribar, però,
se l'havia menjat el
monstre de l'audiència.
A ell i al sofà.
El van trobar
que feia uns roncs
infaustos,
enllà d'un desert digital.
Tabul Bosh
Va obrir la nevera i,
darrere un bosc d'enciam,
hi va albirar les gèlides
muntanyes de la desesperació,
entre una espessa boira de
dies caducats
i una grisor lamel·lada d'hores cucades
per la incertesa i la por.
Quan va allargar la mà per agafar
l'últim rosegó de formatge blau,
aquella llumeta, l'última,
també se li apagà.
Tabul Bosh
Obres el llibre: cap fanal no s'encén
dins sa planura, cap jardí hi verdeja.
Illes de Grècia no veuràs en son mar,
arbres salvatges, són els mots que hi floreixen.
Lletres convoques, bades llavis i ulls
per dar-los vida, plantes flors primerenques.
Sembres i esperes, fruits i arbres, perfums.
Regues la terra, brosten veus temorenques.
Àvid, en menges, són la sang del teu cor.
Déu, les envoles; són com aus que viatgen
vers l'impossible, cerquen noves clarors.
Res no entendries, mai veuràs el seu món.
Car aquest llibre fou escrit amb la imatge
més inaudible, mots no en té, ans colors!
Tabul Bosh