dijous, 10 d’abril del 2025

El quadre (o l'ou)

     
          
(Article publicat el 17 novembre de 2014)

Quan jo tenia 20 anys encara no havia sortit del quadre. Vull dir que no havia deixat la casa dels meus pares, ni el meu carrer Mare Moles, a Ciutadella, ni havia trepitjat més terra que la que m'havia vist néixer. No havia sortit de sa Roqueta, com solien anomenar els que desconeixien el món més enllà de l'illa de Menorca.
       Ja tenia inquietuds literàries, açò sí: gargotejava versos -en castellà, ja que no havia pogut aprendre a escriure en català-, coneixia i admirava Pablo Neruda,  havia llegit Salvador Espriu (en un llibre titulat La pell de brau, edició bilingüe)  i  havia entès, no feia gaire, que allò d'haver abandonat els estudis -quin remei, si a casa no hi havia mitjans!- era un artefacte avariat que calia adobar. Però la reparació encara duraria cinc anys, que són els que em faltaven per poder entrar a la Facultat per la porta de darrera!
      Mentrestant, anava fent la viu-viu. La mili, la vaig haver de fer per força. Ningú no havia parlat encara d'objeccions de consciència, francament. Sense ànim d'explicar batalletes, deixeu-me que us en conti una de bona. Un capvespre que estava de guàrdia al costat d'una peça d'artilleria, un canó de costa, a Llucalari, la poesia em va jugar una mala passada: quan anava pel segon quartet, el brigada va venir per darrere, sigil·losament, i em va prendre el cetme, que tenia estalonat a la paret -perquè llapis i metralleta solen ser força excloents, a l'hora de manejar-los. La cosa va acabar amb una rapada al zero i un o dos caps de setmana arrestat. Res més. Encara sort que vaig poder acabar tranquil·lament el sonet artiller!
       Avui he sabut que, per aquelles dates, Jordi Pujol i uns quants més, van fundar, a Montserrat, Convergència Democràtica de Catalunya, concretament el 17 de novembre de fa quaranta anys. I demà, dia 20 de novembre, en farà 39 que va morir Franco. Jo era, llavors, en plena reparació al quarter d'artilleria d'es Mercadal. Dins un ou que, açò sí, es començava a esberlar.

          




dilluns, 31 de març del 2025

SONET INCOMPLET

 


SONET INCOMPLET

 

 

El que ets avui demà ja no t'espera,

 un full en blanc, que encara no has escrit.

El temps marceix el ramell que avui regues

i et lleva el naip de la torre amb un dit.

 

Balla l'avui, mentre en soni l'orquestra,
 demà emmudirà sense cap remei.

Segueix el pas de les hores sonores,

fes parlar el mut, inventa't algun déu.

 

Fes callar el silenci, crea paraules;

oblida't de qui ets, sigues el tot;

viu l'ara, i fuig del temps que t'apressa!






 

dissabte, 29 de març del 2025

SINÒNIMS

 



SINÒNIMS

 

 

 

La superfície de la transparència
Llueix en la pell i en la gatzoneta
Somriures de finestra nua i neta
I línies fines de pura evidència.

 





HORES

 

HORES

 

 

Una hora davant de l'altra i caminar.

Dues hores a la taula amb un te.

Tres hores al balcó, i la senyera.

Quatre hores al dia per llegir.

Cinc hores de vida per plaer.

Sis hores de sol a la nevera.

Set hores per la càrrega del seny.

Vuit hores de dormir, i somnis vius.

Nou hores per a la barca, i bon vent.

Hores per viure un dia.




Antoni Taltavull




 

 

dijous, 27 de març del 2025

DARK IN THE MOON






 



DARK IN THE MOON

 

 

         

Dins la fosca de Mànnix em vaig enamorar.

En la foscant cabina d'aquell segona mà

vaig saber la turgència d'uns pits primerencs.

El cel incendiat pel foc de  Sant Joan

em va mostrar uns llavis de menta i de plaer.

El meu primer pecat va ser dins la foscúria

d'un bosc imaginat en un vers de carícies.

Davall la volta blava del cel de Llucalari

la fosca se'm va endur, amenaçat per l'arma

d'un poema infal·lible  d'un món imaginari.

Eva es rebolcà amb jo entre llençols de fosca.

La fe vaig perdre en un confessionari.

I hi vaig trobar l'amor,  la mort temuda.

I el desig, i la por, I l'esperança.

Rajava com crit, sempre, la fosca.

Com un silenci als mars foscos del cor.

 

 

Antoni Taltavull






 

Sement





 

SEMENT

 

 

I

 

I digues, si mil pupil·les d'estrelles

ens eren, encara, esdevinença

en els nostres ulls, no ha d'esclafir

també en mil rialles

aquest temps

de la fosca?

 

II

 

El cos inabastable és el cancell

d'un pur desig, immens,

massa immens per ser conegut

per orbes paraules. Però la pell

i el poema es refan entre l'ombra,

com el bes dels amants en silencis

d'esperança.

 

III

 

No frisis, que hem caminat i tot ens manca.

Ara toca el daurat comiat

de blats, d'estius i de segues.

I tastar, dia a dia,

l'espina del dolor

i el vermell de la rosa, en un sement.

Car hem sembrat amor.


Antoni Taltavull

diumenge, 23 de març del 2025

Els poemes i jo





Els poemes són artificis pèrfids.
Amb argúcies em prenen el seny,
 m'amassen els mots amb grumolls de mel,
m'inspiren plaents dolors,
em regalen saber i gaudi em procuren.

Amb tot de ressons el cos m'habiten,
despullat, sense matisos, m'estimen,
 em deixen gaudir de rítmiques còpules,
de manyagues porfídies.

Els versos són estrofes de vida,
compassos d'estels 
que em mouen els peus,
són ales i vent.
Em peixen amb desigs, 
són fibló d'abelles,
 foc mai extint.

Els poemes saben dir meravelles,
 són el vincle,
passatge entre els homes i els déus.

Per açò vaig esdevenir poeta, un dia,
sa riquesa és
molt millor que un compte a Suïssa!



Antoni Taltavull


Aplatanament

  Aquest temps de pleonasmes, replets de platós i cineastes, de plàtans espellats i de fantasmes, de plets generals a dins d'un plasma, ...