Ja tenia inquietuds literàries, açò sí: gargotejava versos -en castellà, ja que no havia pogut aprendre a escriure en català-, coneixia i admirava Pablo Neruda, havia llegit Salvador Espriu (en un llibre titulat La pell de brau, edició bilingüe) i havia entès, no feia gaire, que allò d'haver abandonat els estudis -quin remei, si a casa no hi havia mitjans!- era un artefacte avariat que calia adobar. Però la reparació encara duraria cinc anys, que són els que em faltaven per poder entrar a la Facultat per la porta de darrera!
Mentrestant, anava fent la viu-viu. La mili, la vaig haver de fer per força. Ningú no havia parlat encara d'objeccions de consciència, francament. Sense ànim d'explicar batalletes, deixeu-me que us en conti una de bona. Un capvespre que estava de guàrdia al costat d'una peça d'artilleria, un canó de costa, a Llucalari, la poesia em va jugar una mala passada: quan anava pel segon quartet, el brigada va venir per darrere, sigil·losament, i em va prendre el cetme, que tenia estalonat a la paret -perquè llapis i metralleta solen ser força excloents, a l'hora de manejar-los. La cosa va acabar amb una rapada al zero i un o dos caps de setmana arrestat. Res més. Encara sort que vaig poder acabar tranquil·lament el sonet artiller!
Avui he sabut que, per aquelles dates, Jordi Pujol i uns quants més, van fundar, a Montserrat, Convergència Democràtica de Catalunya, concretament el 17 de novembre de fa quaranta anys. I demà, dia 20 de novembre, en farà 39 que va morir Franco. Jo era, llavors, en plena reparació al quarter d'artilleria d'es Mercadal. Dins un ou que, açò sí, es començava a esberlar.