Mudança

Som espanyolistes

Em faig una infusió. Som aficionat a  les infusions nocturnes. No sé si deu ser una qüestió genètica o màgica; en tot cas, és d’aquelles coses que s’haurien de mirar amb un microscopi o amb unes quantes sessions de psicoanàlisi. M’agraden les infusions o tisanes;  de camamil·la, de menta poleo, d’herba Lluïsa, de timó, de valeriana… sobretot, com veieu, aquelles que relaxen, que depuren impureses, que ajuden a dormir. I a escriure. I a escriviure, com diria en Ponç Pons. Que no sé, per cert, si a ell també l’hi deu passar una cosa semblant. Un dia l’hi demanaré.

      El filòsof Rubert de Ventós (ho he llegit avui de rampillada) diu que ell és independentista perquè és espanyolista. Em bec un glop de “ manzanilla” i us ho explic.

    En Rubert de Ventós, encara que ho sembli, no és una persona contradictòria, no està fent un oxímoron, quan diu que és un independentista espanyolista. A jo també em passa. I em sembla que és molt fàcil d’entendre, sobretot si un s’ha pres una bona infusió de les que tranquil·litzen i ajuden a digerir, com ara la camamilla.

    És molt simple (tot i que la simplicitat a voltes és prou complexa): som independentista perquè estim Espanya, estim la seva bona gent, la família que tenc a Sevilla, a Astúries; som espanyolista perquè guard un bon record dels amics castellans, andalusos i  canaris amb qui vaig compartir joventut i mili al CIR 14 de Palma, i també perquè un dia em vaig mig enamorar d’unes belles i simpàtiques joves de Jerez de la Frontera que ens vam lligar un estiu. Som espanyolista perquè estim la poesia espanyola del Siglo de de Oro, la de la Generación del 98, la del 27, la de Salinas, la de Machado i la de Garcia Lorca; fins i tot ho som perquè estim la seva poesia mística, la  de Fray Luís de León, la de San Juan de la Cruz, la de Santa Teresa de Jesús; i ho som també perquè mai no podré deixar d’estimar Don Quixot, La Celestina, El Lazarillo de Tormes i tants altres locus amoenus de la literatura castellana!

   Som espanyolista perquè estim l’Espanya andalusa, l’aragonesa, les quals he recorregut i estimat en els seus paisatges, en els seus pobles, en les persones que m’hi han acollit. Què més us puc dir? Estim l’art dels museus, la música de les  guitarres, la veu dels cantants, la bellesa de les dones, la gastronomia, el perfum, el cel i totes les virtuts i tots els defectes d’Espanya, que en té, però que deixaré per un altre dia, encara que són tots (o gairebé tots) perdonables.

    El senyor Rubert de Ventós i jo som espanyolistes i independentistes perquè ens agrada Espanya i l’estimem, i, com que ens agrada i l’estimem, ens en volem separar; per estimar-la encara molt més, però des de la llibertat, des del respecte mutu i des la independència del nostre país, que estimem tant o més que estimem Espanya! 

Atònit240115

        Bárcenas o la fatxenderia de qui creu estar per sobre del bé i del mal. Intento imaginar el que hi deu haver dins el cap d’aquest homenàs tan repentinat  i segur d’ell mateix i m’entren esgarrifances. A mi qui em diu allò de “sigues fort, Atònit, farem el que puguem!”?

     Jo no he vist “Ciutat morta” i, després del que he sentit i llegit aquests dies, se me n’han passat les ganes. La merda d’uns i d’altres, com més la remenes més pudor fa. Si les males consciències volessin aquests dies no veuríem el sol.

    El Bulli Foundation, l’elaboració del plat més espectacular de Ferran Adrià i el clímax del més universal orgasme del Bulli, no ha començat ni a encendre els fogons i ha posat la marxa enrere. Al quissó, primer volen espolsar-li les puces; no fos cas que cresqui  esquiu i malagradós.

Presó, sexe, cine i no-do

      Les flors multicolors de ferro del petit parc avui eren eixutes. No plou. Els coloms i les cotorres, no sé si en llista única o per separat, s’han envolat aprofitant el bon temps. Tanmateix, fa fred i, a les flors, avui, com ahir, no hi havia abelles.

     Aki Kaurismäki, cineasta finlandès, ha confessat que no va al cine des del 1986 i que només veu pel·lícules antigues. Això mateix els passa a més d’un del PP, el seu president Mariano Rajoy al davant, que no saben de què va la pel·lícula que fan a la sala de l’Espanya2015;  ells encara no han acabat de veure els flims antics en blanc i negre que fan a la sala de La PPCaverna.

      La nova fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal va dir  “No estic gaire a favor de la presó permanent revisable”,  durant la seva presentació davant del Congrés, fa catorze dies. Ja comencem. En el PPCirc  els nans beuen cola-cao i Kina San Clemente, reserva Torres-Dulce: “Da unas ganas de comeeerrr”!

     Sexe a partir dels 16 anys i casar-se als 14. Si es casen als 14, doncs, 2 anys sense sexe. No?

     L’uròleg m’ha dit que tenc un altre còlic en la pole position, que em prepari per a l’últim embat. Aquesta vespa si que  és de les que piquen fort!

Tics

     

      Els tics de la telenovel·la La Riera són analitzats per Mònica Planas en el diari Ara. Molta taula, molt diàleg banal i previsible, molta porta per on entren els personatges, segons la periodista.  

       Uns altres tics, els de la justícia, obren les portes de la presó a l’extresorer del PP, Luís Bárcenas, si paga una minsa fiança de 200.000 euros, minsa, comparada amb la milionada que va sostreure i que té en paradisos fiscals. Els magistrats valoren el temps que ha passat a la presó i el moment processal. Segons sembla, la gravetat del seu delicte no pesa prou per mantenir-lo a la garjola. 

       La Justícia espanyola, en casos de corrupció, és un culebró avorridíssim, els guionistes del qual tenen una imaginació pèssima, no saben què és un cop d'efecte i són tan previsibles com les flatulències després de menjar favada gallega (o tan previsibles com les respostes del Rajoy i la seva gloriosa comparsa, flats, també, produïts en molts casos per la ingesta excessiva, no ja de favada gallega, sinó de problemàtica de diversa procedència que ell i els seus són incapaços de digerir). Tot plegat, fa que España ja no sigui aquella "tierra del amor" que va néixer "entre flores, fandanguillos y alegria". Ara, terra de corrupció, és una marca que put a patata podrida, xilles i indignació.

       Els guionistes de La Riera poden rectificar els seus plantejaments i minimitzar-ne els tics. Els de la justícia, en canvi,  són meridianament intocables. “Sé fuerte, Luís, haremos lo que podamos”, li va dir, el seu amigàs Rajoy, que deu estar a punt de tenir una úlcera d'estómac. Sigues fort, Mariano, estem fent el que podem!

Fotos

      

       He sortit a fer fotos. Només tenia la intenció de tirar-ne unes poques i, a més, sense cap pretensió. Clic, clic. I prou. Perquè feia temps que no agafava la màquina i perquè, als rampells, un els ha de fer cas, donar-los una oportunitat. Feia un dia plujós i fred.

          He arribat al petit parc i he fet una foto als arbres pelats, les branques dels quals es retallaven, negrenques,  sobre el cel gris. Després he apuntat a aquella estructura feta amb planxes de ferro hexagonals  pintades de colors, una mena de ramell de flors kandinskià perquè els nens s'hi entaforin com a abelles. Els meus, fa anys, almenys, ho feien: "Mira, papa, sóc una abella!" Avui, les flors, xopes i força descolorides no tenien abelles. He baixat unes escales, he girat a la dreta i he vist un grup de coloms que picotejaven el terra clapejat de fulles i branquillons entre les rajoletes vermelles, molles. Els he fet, també, unes fotos. Semblava que tenien fred, les plomes estarrufades i vagant per aquell tros de parc que, elevat un parell de metros del carrer, apareixia solitari i tranquil. Se'ls veia que no tenien cap ganes de volar, per això m'han deixat fer. N'hi havia de negres, n'hi havia de grisos i, uns pocs, de blancs. Clic, clic. Una escena normal i tan cendrosa s'ha trencat, de cop i volta, quan he vist que, entre la colomada, hi havia dues cotorres d'un color verd semàfor que s'havien integrat, sense cap problema, al grup de desvagats models que posaven tan tranquil·lament per mi. Clic, clic! Quan menys t'ho esperes, la grisor verdeja, he pensat. I he tornat a casa pensant allò de "per Sant Antoni, una passa de dimoni!"

Foto ToniTaltavull

Je suis charlie

foto ToniTaltavull