«La naturalesa no és natural»

    Francis Dagognet (francès, nascut el 1924) Metge de formació, pensador polifacètic: de la imatge i el nombre en informàtica, del paper de les deixalles o de l'objecte en l'art contemporani, dels trasplantaments o la nacionalització dels cadàvers, dels límits de l'enginyeria genètica i el dret de els homosexuals a l'adopció de nens, de la possibilitat de repensar la Nació com home d'esquerres.

«La naturalesa no és natural»

     Tractarem de justificar la nostra oposició a la natura: oblidem amb massa facilitat que ella mateixa, en les seves manifestacions més típiques -el camp, el bosc, el camí, etcètera- és el resultat d'una conquesta de l'home i d'una pacient tasca. No podem escriure més que una història del camp. Qui contempla la seva harmonia n'observa la finalitat o l'aspecte extern, menyspreant els mitjans, la maquinària subjacent. Ha calgut, durant generacions, desbrossar, plantar, talar, podar, alinear: els vegetals i els animals, al seu torn, posen a la vista opcions i operacions. En resum, la naturalesa no és natural. 

     A aquesta pretesa realitat en si -nascuda de l'art [per tant, obra de la humanitat] -, que sobrepassaria l'home, el precediria i fins i tot l'inspiraria, i que ell hauria, en conseqüència, de preservar i de respectar, li reconeixem almenys una característica important: ella s'ofereix a les nostres elaboracions. Constitueix una mena de material plàstic que permet i demana transformacions; en suma, la naturalesa convida, no a la conservació, sinó a l'artificialitat. No demanda sinó ser manipulada, manejada, reglada.

El domini del vivent, La Maitrise du vivant, Hachette, 1988 

CONTRA ELS AMANTS DE L'ORDRE

A. -Cal civilitzar l'home o cal deixar-ho abandonat

al seu instint?

B. -He de respondre amb precisió?

A. -Sens dubte

B. -Si us proposeu ser el seu tirà, civilitzeu-lo; emmetzineu-lo com millor pugueu amb una moral contrària a la naturalesa; poseu-li traves de totes classes; intercepteu el seus moviments amb tota classe d'obstacles; lligueu-lo a fantasmes que l'atemoreixin; eternitzeu la guerra a l'interior de la caverna i que l'home natural estigui sempre encadenat als peus de l'home moral. Voleu que sigui lliure i feliç? No us fiqueu en els seus assumptes: bastants incidents imprevistos s'encarregaran de conduir-lo a la llum i a la depravació; i tingueu per sempre la seguretat que no va ser per vós sinó per a ells mateixos que aquells savis legisladors us van pastar i us manipulaven com ho vau ser. Apel·lo a totes les institucions polítiques, civils i religioses: examineu-les profundament; o m'equivoco molt o veureu l'espècie humana plegar-se, segle rere segle, sota el jou que un grapat de murris s'havien promès imposar. Desconfieu del que vol restablir l'ordre. Ordenar és sempre convertir-se en amo dels altres tot empipant-los.

Suplement al viatge de Bougainville (1773), a Viatge a Taiti, traducció de Mateu Gamalt, Viatgers i filòsofs, petita biblioteca Calamus scriptorius, editor José J. de Olañeta

«DIGNITAS HOMINIS»: LA IL·LUSIÓ DE LA RIQUESA I LA PROSTITUCIÓ DE LA SAVIESA

     Doncs bé, quan vulguis calcular l'autèntic valor d'un home i conèixer les seves qualitats, examína'l nu : que es despulli del seu patrimoni, que es despulli dels seus càrrecs i altres dons enganyosos de la fortuna, que despulli el seu propi cos. Contempla la seva ànima, la qualitat i noblesa d'aquesta, si és ella gran per l'interès general, o pel seu propi benefici. 

    

                                                                     Séneca, Cartes a Lucili ( IX , 76, 32 ) .

   Giovanni Pico della Mirandola, en el seu cèlebre Discurs sobre la dignitat de l'home ( « Oratio de hominis dignitate » ), ens descobreix que l'essència de la dignitas humana es basa en el lliure albir. Quan Déu va crear l'home, en efecte, no podent-li assignar cap tret específic, ja que tots havien estat atorgats ja als altres éssers vivents, va decidir deixar-lo en la indefinició, de manera que tingués la llibertat de triar ell mateix el seu propi destí: 

      Per als altres, una naturalesa contreta dins de certes lleis que els hem prescrit. Tu, no sotmès a cap llera estreta, la definiràs segons el teu arbitri, al qual et vaig lliurar. [ ... ] Ni celeste, ni terrestre et vàrem fer , ni mortal , ni immortal , perquè tu mateix , com modelador i escultor de tu mateix , més al teu gust i honra, et forgis la forma que prefereixis per tu. Podràs degenerar a l'inferior , amb els bruts ; podràs posar-te a l'alçada de les coses divines, per la teva mateixa decisió ( p . 105 ) .

[Reflexions extretes de Nuccio Ordine, La utilitat d'allò inútil. Manifest]

LES UNIVERSITATS-EMPRESES I ELS PROFESSORS BURÒCRATES

     [...] Seria absurd qüestionar la importància de la preparació professional en els objectius de les escoles i les universitats. Però, la tasca de l'ensenyament pot realment reduir-se a formar metges, enginyers o advocats? Privilegiar de manera exclusiva la professionalizació dels estudiants significa perdre de vista la dimensió universal de la funció educativa de l'ensenyament: cap ofici pot exercir-se de manera conscient si les competències tècniques que exigeix no se subordinen a una formació cultural més àmplia, capaç d'animar els alumnes a cultivar el seu esperit amb autonomia i donar lliure curs a les seves curiositas. Identificar el ser humà amb la seva mera professió constitueix un error gravíssim: en qualsevol home hi ha alguna cosa essencial que va molt més enllà de l'ofici que exerceix.


[Reflexions extretes de Nuccio Ordine, La utilitat d'allò inútil. Manifest]

Dia 30 d'agost de 2015, diumenge

 
          Eugène Ionesco dedica reflexions extraordinàries, avui més actuals que mai, a una humanitat desorientada que ha perdut el sentit de la vida. En una conferència dictada el febrer de 1961 en presència d'altres escriptors, el gran dramaturg reafirma fins a quin punt necessitem la insubstituïble inutilitat:

   

    Mireu les  persones que corren atrafegades pels carrers. No miren ni a dreta ni a esquerra, amb gest preocupat, els ulls fixos al terra com gossos. S'aboquen cap endavant, sense mirar per on van, ja que recorren com a màquines el trajecte, conegut de primer moment. En totes les grans ciutats del món passa el mateix. L'home modern, universal, és l'home atabalat, no té temps, és presoner de la necessitat, no comprèn que alguna cosa pugui no ser útil; no comprèn tampoc que, en el fons, allò útil pot ser un pes inútil, aclaparador. Si hom no comprèn la utilitat d'allò inútil, la inutilitat d'allò útil, no es comprèn l'art.  I un país on no es comprèn l'art és un país d'esclaus o de robots, un país de gent desventurada, de gent que no riu ni somriu, un país sense ànima; on no hi ha humor, on no hi ha rialles, hi ha còlera i odi.

   
     Avui en dia el que ha canviat és que en comptes de mirar en terra mirem la pantalla dels smartphones. Seguim les seves indicacions, anem allà on es tiren la pedra, vivim pendents dels seus xiulets. Com a homes moderns que som, no tenim temps d'aturar-nos en les coses inútils.
    I de l'art, n'hem fet una mercaderia més; m'esgarrifa quan sento, per exemple, que tal obra o tal altra s'ha venut en una subhasta per una milionada; entre això i la destrucció que en fan els de d'Estat Islàmic hi ha molta diferència, és cert; però que una obra d'art passi a mans privades per tants diners, no deixa de tenir la seva càrrega d'immoralitat. L'art hauria d'estar exempt del mercadeig inhumà a què és abocat amb aquestes operacions que res no tenen a veure amb la sensibilitat envers l'obra d'art, sinó que són pura especulació mercantilista. Quan donem aquesta utilitat a l'art és com si el destruïssim; o, almenys, com si li arrabasséssim l'ànima.

[Reflexions extretes de Nuccio Ordine, La utilitat d'allò inútil. Manifest]

PSC

Dia 26 d'agost de 2015

   

     Freqüentar  les Muses —que Giovanni Boccaccio identifica amb les dones de carn os— ajuda a viure millor. En el Decameró, en efecte, l'escriptor polemitza amb els seus detractors, obsessionats por la recerca de «tresors», que el conviden a pensar en el «pa» més que en les «faules dels poetes»:

     Però què diré a aquells que em tenen tanta compassió que m'aconsellen que em busqui el pa? Certament, no ho sé, però, si per necessitat els hi demanés a ells, aquest pa, m'imagino que dirien: "busca-te'l en les teves faules!" Però ells no saben que els poetes han trobat molt més entre les seves faules que molts rics entre els seus tresors  i que molts n'hi ha hagut que, perseguint les seves faules, han rejovenit en carn i en esperit, en tant que molts, en cercar més pa del que necessitaven, moriren abans d'hora.

      «Las faules de los poetes», amb independència de la quantitat de «pa» que permetin procurar-se, són necessèries per a entendre les coses essencials que ens fan falta. I sobretot ens ensenyen a defensar-nos de l'obsessió només per acumular guanys i per pensar només en allò útil, cosa que, com passa amb els que només encalcen riqueses, acaba sent sovint la causa principal d'una mort prematura. 

[Reflexions extretes de Nuccio Ordine, La utilitat d'allò inútil. Manifest]