Escopiràs la fòbia que t'agrisa els sentits,
escanyaràs la llum que t'afua la vida.
El pou d'aigua cremant que t'inflama la ferida
té corall d'un mar llosc que bifurca camins.
Desparaula't! Que l'eco cridi antics viatges
lluny de l'udol voraç del llop i la boirada.
Desparaula't i, amb sang, allunya't de la urpada
feréstega del bosc que et reté com a ostatge.
Muda't els mots per llamps, crema't signes adversos!
Desparaula't de proses, desparaula't de versos!
Que retroni la lira dalt un cel de cristall!
Contra el vent que revifa les cendres del fogall
crida: fes al silenci un sonet d'homenatge.
Desparaula't! O forja't amb foc d'un nou miratge!
Tàbul Bosh
Palpes la pell d'aquests dies,
t'untes les mans de mots foscos,
d'una pegunta viscosa, residu,
destil·lació de temps lloscos.
Guardes en salmorra
preguntes sense resposta,
que et corroeixen les hores.
.
Déus sanguinaris t'embassen
en una roda de plomes i gralles.
Tàbul Bosh
La fulla cotonosa de l'amor
atrau el cotoliu de ma garriga.
La còtila que guarda ta saó
em desnua l'espàrrec, en fa canyissa
Tàbul Bosh
Viu content, el poeta, quan enforna metàfores,
hipèrbatons de sal o símils de sucre.
Viu, i riu, quan pasta polisíndetons o cocs al·legòrics
d'imatges que s'estoven, com esponges de la mar.
Viu orgullós, el poeta, quan inventa paisatges,
i pren dreceres noves, entre l'aigua i la terra,
i encén llums de bells miratges.
Viu i gaudeix, el poeta, quan escampa un polsim
de versos en un roc obtús,
amb ritme.
Viu i viu, quan, empesos per vents tossuts,
els mots obren canals,
i en neix un ferment infinit.
I llavors surt, entre gemecs de sirenes,
el poema, desvergonyit, tossut,
bressolat per algues simbòliques
i crustacis divins.
Tàbul Bosh