SONET INCOMPLET

 

SONET INCOMPLET

 

 

El que ets avui demà ja no t'espera,

 un full en blanc, que encara no has escrit.

El temps marceix el ramell que avui regues

i et lleva el naip de la torre amb un dit.

 

Balla l'avui, mentre en soni l'orquestra,
 demà emmudirà sense cap remei.

Segueix el pas de les hores sonores,

fes parlar el mut, inventa't algun déu.

 

Fes callar el silenci, crea paraules;

oblida't de qui ets, sigues el tot;

viu l'ara, i fuig del temps que t'apressa!

 

SINÒNIMS

 

SINÒNIMS

 

 

 

La superfície de la transparència
Llueix en la pell i en la gatzoneta
Somriures de finestra nua i neta
I línies fines de pura evidència.

 

HORES

 

HORES

 

 

Una hora davant de l'altra i caminar.

Dues hores a la taula amb un te.

Tres hores al balcó, i la senyera.

Quatre hores al dia per llegir.

Cinc hores de vida per plaer.

Sis hores de sol a la nevera.

Set hores per la càrrega del seny.

Vuit hores de dormir, i somnis vius.

Nou hores per a la barca, i bon vent.

Hores per viure un dia.

Antoni Taltavull

 

 

DARK IN THE MOON

 

DARK IN THE MOON

 

 

         

Dins la fosca de Mànnix em vaig enamorar.

En la foscant cabina d'aquell segona mà

vaig saber la turgència d'uns pits primerencs.

El cel incendiat pel foc de  Sant Joan

em va mostrar uns llavis de menta i de plaer.

El meu primer pecat va ser dins la foscúria

d'un bosc imaginat en un vers de carícies.

Davall la volta blava del cel de Llucalari

la fosca se'm va endur, amenaçat per l'arma

d'un poema infal·lible  d'un món imaginari.

Eva es rebolcà amb jo entre llençols de fosca.

La fe vaig perdre en un confessionari.

I hi vaig trobar l'amor,  la mort temuda.

I el desig, i la por, I l'esperança.

Rajava com crit, sempre, la fosca.

Com un silenci als mars foscos del cor.

 

 

Antoni Taltavull

 

Sement

 

SEMENT

 

 

I

 

I digues, si mil pupil·les d'estrelles

ens eren, encara, esdevinença

en els nostres ulls, no ha d'esclafir

també en mil rialles

aquest temps

de la fosca?

 

II

 

El cos inabastable és el cancell

d'un pur desig, immens,

massa immens per ser conegut

per orbes paraules. Però la pell

i el poema es refan entre l'ombra,

com el bes dels amants en silencis

d'esperança.

 

III

 

No frisis, que hem caminat i tot ens manca.

Ara toca el daurat comiat

de blats, d'estius i de segues.

I tastar, dia a dia,

l'espina del dolor

i el vermell de la rosa, en un sement.

Car hem sembrat amor.

Antoni Taltavull

Els poemes i jo

Els poemes són artificis pèrfids.

Amb argúcies em prenen el seny,

 m'amassen els mots amb grumolls de mel,

m'inspiren plaents dolors,

em regalen saber i gaudi em procuren.

Amb tot de ressons el cos m'habiten,

despullat, sense matisos, m'estimen,

 em deixen gaudir de rítmiques còpules,

de manyagues porfídies.

Els versos són estrofes de vida,

compassos d'estels 

que em mouen els peus,

són ales i vent.

Em peixen amb desigs, 

són fibló d'abelles,

 foc mai extint.

Els poemes saben dir meravelles,

 són el vincle,

passatge entre els homes i els déus.

Per açò vaig esdevenir poeta, un dia,

sa riquesa és

molt millor que un compte a Suïssa!

Antoni Taltavull

Poemaris

          

Aquestes paraules les vaig escriure fa deu anys i escaig, exactament el dia 19 de novembre de l'any 2015. Avui per avui, les subscric sense a penes cap modificació:

"He decidit acabar d'una vegada algun llibre de poemes. Després ja veuré què en faig. En tenc dos en dansa. Un que duu el títol -provisional, suposo- de "L'illa de l'alba i la nit" i un altre que pot acabar titulant-se "Les dones, la vida". El primer crec que podríem classificar-lo com a reflexió sobre la poesia, sobre el fet mateix d'escriure d'aquesta manera tan rara i tan absurda que dóna com a resultat un producte que difícilment serà entès a la primera (i molt sovint ni a la primera ni a l'enèsima) cosa que fa que, en un món de tantes immediateses  i urgències com aquest en què llegim poc i en diagonal, estigui destinat al més absolut dels oblits en un temps rècord.

        El segon poemari que em balla pel cap ja no reflexiona sobre res, sinó que intenta anar directament, sense embuts, a l'assumpte, ço és, a les dones i a la vida. Nogensmenys. És clar que, tanmateix, aquesta concreció tampoc no el salvarà de veure's abocat al fracàs més estricte, car és un poemari que aborda les dones i la vida d'una manera tan curta de gambals com és mitjançant una tirallonga de versos. Això, avui en dia, no dóna ni per pipes. A no ser que tinguis uns padrins d'allò més fabulosos. 

           Com diu un amic meu, als poetes no se'ns entén res i l'únic que fem és perdre el temps, cosa que subscric de pe a pa. Ara, jo no he trobat res millor, per perdre el temps, que escriure poemes, açò sí que ho tenc claríssim. Quan es tracta de llegir-la, encara que no s'entengui a la primera -ni a l'última- tampoc no conec altra manera plausible d'estalviar-se coses pitjors. Cada dia me n'empasso unes quantes ratlles. I us asseguro que és una passada!"