Avui he ornamentat l'arbre de Nadal. Ho he fet perquè el meu fill Eduard m'ha demanat que què passava aquest any amb l'esperit nadalenc, que no havia entrat encara a casa. Es veu que, sense l'arbre de Nadal, amb les seves llumenetes de colors, les seves boletes de vidre platejades, daurades o roges, amb les figuretes aquelles que, fetes amb una delicada estructura de fil de vímet, representen angelets alats, campanetes, cors i estrelles, a més de capricioses cristal·litzacions de gel i la neu que no és neu sinó encenalls de poliuretà, sense tot aquest virolat desplegament que converteix un simple avet en arbre de Nadal, sense tot això, no es pot dir que hagi entrat en una casa el famós esperit nadalenc.
Bé, doncs, ja tenim l'esperit nadalenc a casanostra!. I ara que me'l miro, amb tots els llumenets multicolors encesos fent aquelles seqüències, a estones de ritme sincopat, després vibrant, adesiara lànguid i fonedís, que no pots fer per menys de mirar, com si t'hipnotitzessin, penso que tal vegada això de l'esperit nadalenc no és altra cosa que una mena d'hipnosi social que ens afecta a tots. El focus hipnotitzador, però, no es troba en la llumenària dels arbres de Nadal. Ni tampoc no va encendre's, ara fa uns dos mil anys i escaig, en el cel de Betlem.
Quan i on va néixer, idò, l'esperit nadalenc?
És complicat; gairebé tant com que en Mas i en Junqueres trobin un acord. N'haurem de seguir parlant.
